Criatures 10/11/2012

La cangur la tenim a casa

Paloma Arenós
5 min
La cangur la tenim a casa

"Feia temps que ens deia que ella estava preparada per cuidar el seu germà, però fins que la meva mare no es va trencar l'húmer aquest estiu i ens vam trobar que començava el curs i havíem de buscar una solució a la logística laboral i familiar no ens ho havíem plantejat seriosament. Des del primer dia vam quedar encantats i molt tranquils per la decisió. És una nena molt responsable". Així de satisfeta es mostra la Virtudes Pérez de la decisió que la seva filla Cèlia, de 13 anys i estudiant de segon d'ESO, es faci càrrec del Xavier, el fill petit de 5 anys, les tardes i vespres de dijous i divendres. Són els dos dies de la setmana que tant ella com el seu home, el Luis Miguel Andrés, pleguen tard de la feina i arriben sobre quarts de deu del vespre a casa.

El tarannà tranquil i la paciència que té l'adolescent no ha sorprès els pares -és un tret de la seva personalitat-, però sí la creativitat i solidesa que demostra a l'hora d'encarar-se amb els reptes quotidians que implica cuidar un germà petit. "El primer dia que els deixàvem sols jo estava una mica neguitosa. Evidentment, vaig deixar el sopar preparat. La Cèlia només l'havia d'escalfar i servir. El que no m'esperava és que, després de recollir el Xavier de l'escola, se l'endugués a una botiga i comprés salmó per a ella i rap per a ell. Va preparar uns espinacs a la catalana -que estaven congelats- i el peix a la planxa per a tots dos. Quan li vaig trucar per veure com anava tot, em va enviar per WhatsApp les fotos dels plats acabats de cuinar. Vaig al·lucinar i em va deixar impressionada", explica emocionada la Virtudes.

La Cèlia ho viu amb normalitat i de manera totalment vocacional. "És el meu germà i l'he de cuidar perquè els pares estan treballant i així els dono un cop de mà. M'agrada molt estar per ell; de fet és molt bon nano, no és gens trasto", reconeix. Té una rutina establerta: "El vaig a recollir a dos quarts de cinc de la tarda, venim a casa i li preparo el berenar, juguem plegats, el banyo, li preparo el sopar, menja, li explico un conte i el poso a dormir", detalla. El que més li agrada? "L'estona que li explico el conte m'encanta". I el que menys? "Buf! -exclama-, quan allarga tant el sopar. És molt lent i s'està molta estona per menjar, s'entreté. Fins i tot li poso un límit i li dic: «Xavier, d'aquí 10 minuts t'ho has d'haver acabat!» Si no, seria etern... Per sort, em fa cas", diu. La jove té unes normes clares que mira de no traspassar: no deixa al germà veure la televisió mentre menja i mira de donar-li un sopar variat. "El que li agrada són els macarrons i les salsitxes, però mai cuino pasta per sopar, si no sempre menjaria el mateix. El faig que tasti una mica de tot". La mare li reconeix el mèrit, admirada: "La veritat és que la Cèlia és molt resolutiva i, fins i tot, més pragmàtica que nosaltres".

Bona relació

El pare reconeix que quan el fill petit va néixer, la Cèlia va passar uns mesos intensos de gelosia. "Havia estat vuit anys sola i també va ser la primera néta i neboda de la família. O sigui que estava molt acostumada a ser el centre d'atenció. Per sort, al cap d'un temps va canviar, va entendre la situació i sempre ha cuidat i ha jugat molt tant amb el Xavier, com amb els cosins que té, tots més petits", recorda. "Ara -matisa- tenen una molt bona relació entre ells i, especialment, funciona quan estan tots dos sols; és un vincle ben fort". "Curiosament, quan hi ha la mare, el Xavier ja no li fa gaire cas a la germana, només a la Virtudes", adverteix, somrient, el Luis Miguel. El petit, abraçat a la mare, reconeix que li agrada més "la Cèlia quan fa de cangur i em cuida que quan fa de germana". "Per què?", li preguntem. "És que quan fa de germana em fa la guitza a l'hora de sopar o em guanya quan juguem a karate, però quan em cuida em tracta molt bé", explica amb timidesa.

La psicòloga Trinidad Aparicio apunta que perquè un germà gran faci de cangur d'un de petit "cal que tingui uns vuit anys més que el menor com a mínim, però, sobretot, cal que estigui preparat emocionalment per assumir aquest paper". Si es té l'actitud o hi ha la necessitat logística, Aparicio diu que, de tant en tant, és bo que els pares demanin suport al primogènit "en tasques senzilles com ajudar el petit a fer deures, cuidar-los una estona mentre van a comprar o fan una escapada al cinema o organitzar algunes feines de la casa". L'experta en infància i adolescència adverteix, però, que "hi ha certes atribucions que no s'han de delegar mai en els fills grans com la potestat d'imposar càstigs o de premiar els germans o d'establir les hores d'arribada a casa, per exemple".

Per la seva banda, la psicopedagoga Eva Parcet subratlla que, en ocasions, "és bo donar als fills grans un marge d'autoritat, però fent-los veure que l'autoritat real és dels pares, tot i que en algun moment la poden delegar en ells". D'aquesta manera, el primogènit prendrà consciència d'aquesta posició d'influència i de la responsabilitat que això comporta. "En el moment que té una responsabilitat tan important com cuidar una criatura petita, que a més és el germà o germana, madurarà més ràpidament que altres joves o adolescents que no la tenen", afirma Aparicio. Per tant, el fet d'haver de cuidar un germà petit quan s'està preparat els ajudarà a assolir abans un grau important de maduresa.

14 anys de diferència

Hi ha altres casos en què la diferència d'edat dels fills és encara més gran, amb la qual cosa el germà gran sembla, en ocasions, que assumeixi un rol similar al d'un segon pare o mare. Per exemple, la María José Soto, mare de l'Emili, de 23 anys, i del Joan, de 9, té clar des de fa temps que el gran "ha d'ajudar en l'organització i la logística familiar". "Es porten 14 anys de diferència i l'Emili, sempre que els estudis o la feina l'hi han permès, fa de cangur del Joan i ens dóna un cop de mà essencial perquè tot rutlli". Després de passar una temporada treballant a Madrid i a punt de marxar cap a Londres a finals de mes, el jove s'ha passat dos mesos portant i recollint el Joan amb cotxe a l'escola i, puntualment, també li prepara el dinar o el sopar, mentre els pares treballen. Tot i la diferència d'edat, tots dos germans s'admiren mútuament. "El que més m'agrada és el temps que passo amb el Joan, ja que és un temps que passa i no torna. Anem junts al cine, veiem la tele, juguem, l'acompanyo i l'ajudo a l'hora de fer els deures, o fem treballs manuals junts. Per contra -aclareix l'Emili-, estar per ell fa que et tregui temps per a tu mateix, però no em queixo perquè ara marxo a Londres i estaré molt temps sense veure'l", assegura.

En tot cas, en que és important és que els pares sàpiguen trobar l'equilibri i no abusar de l'ajuda que els fills grans els poden prestar per atendre els petits. Al final, la responsabilitat és seva i no es pot delegar en un adolescent.e

stats