ARA Criatures

–Mama, papa: vull ser lladre –ha dit la veueta entrant a la sala on els seus progenitors llegien el diari aquest tranquil matí de dissabte.

Els pares han abaixat els respectius diaris i se l’han quedat mirant. No sembla una brometa de les que acostuma a fer el seu petit canalla de deu anys. El petit, veient que fan cara de preocupats, afegeix:

–Però tranquils, que no vull ser lladre de bolsos o de pisos, que aquests van a la presó. Jo vull ser un d’aquests lladres que treballen als bancs.

Al pare i la mare els hi han caigut els diaris a terra. I els pebrots també. No poden creure el que estan sentint. Sí que és veritat que aquests últims mesos el veien molt pendent de les notícies, i que ha fet moltes preguntes, com que què volia dir ‘ètica’ o com el dia que va preguntar que, si ara que ens manaven els mercats, la peixatera de la parada del mercat del barri seria ministra. Llavors es van fer un fart de riure. Però ara, ai ara! Ara sembla que la cosa no els fa tanta gràcia perquè el nen ho diu molt decidit això de ser lladre i treballar en un banc. Però si de tota la vida que havia volgut ser veterinari o astronauta!

–Però rei… –balbuceja la mare–, no tota la gent que treballa en un banc és lladre.

–Ja ho sé, mama, però jo seré un d’aquests lladres que treballen en un banc; i no pateixis que ja veuràs com guanyaré molts calers!

El pare no diu res. Només espera, molt dintre seu, que quan tingui setanta anys el seu propi fill no li encolomi obligacions preferents a deu anys a compte dels estalvis de tota una vida.

«Mare, els reis sou vosaltres, oi?», ha preguntat la veueta abans d’anar a dormir, emparat en allò que tenen les últimes hores del vespre, quan sembla que tot val i que tot es pot dir perquè demà ja serà un altre dia. La mare s’ha quedat de pedra. Tot just ha fet sis anys, com pot ser que li estigui fent aquesta pregunta?

«D’on ho has tret tu això?», li ha demanat, tancant el conte que li explica cada nit abans d’anar a dormir. «Mare, ja fa anys que ho sé», ha replicat el petit canalla fent-se el xuleta. La mare se l’ha mirat fixament, valorant per uns segons si allò és un farol del nen per enxampar-la desprevinguda i confirmar un rumor que pot haver sentit a l’escola. Tot seguit, contraataca: «Home, però si els veus a la desfilada i els hi portes la carta cada any», diu, tirant de proves empíriques. «Mama, allò són senyors disfressats», ha contestat el nen amb una rialleta mefistofèlica.

«Mira, si vols que et digui la veritat, jo no els he vist mai entrar a casa, els reis…», ha cedit la mare, «… però això no vol dir que no existeixin pas». I ha tancat el tema dient que ja era tard, i que a dormir.

El vespre següent, tot just després de llegir el conte, el nen s’ha mirat fixament la seva mare i li ha etzibat: “Mama, si ens heu enganyat i els reis no existeixen, llavors Déu tampoc existeix i a vosaltres també us ha enganyat algú?”.

Museu del Prado, Madrid. Estic de visita a la ciutat i he aprofitat per veure quadres. Contemplo tranquil·lament La fragua de Vulcano, de Velázquez, quan una veu femenina molt aguda esclata just darrere meu: «¡Huy, mira qué cuadro más bonitooo!». Quin sustu! És una dona de la meva edat que parla amb la nena que l’acompanya, que deu tenir uns sis anys. «Se llama La fragua de Vulcano, porque Vulcano tenía una fragua, ¿sabes? ». La nena es mira el quadre. «Te voy a explicar lo que pasa en este cuadro, ¡ya verás que divertido!», diu tota decidida, marisòlica i chiripitiflàutica, la dona de la veu aguda mentre s’atança al cartellet que conté l’explicació del quadre. I comença a llegir en veu alta: “La fragua de Vulcano. El dios Apolo, coronado de laurel y vestido con túnica anaranjada, entra en la fragua de Vulcano para avisarle de…”

De cop, la dona deixa de llegir. Mig segon de silenci.

«Huy, ¿pero qué es estooo?», remuga en veu baixa. «Huy, huy, huy, esto no. Nonono.», continua, i em mira consternada, com si fos culpa meva que el text digui …para avisarle del adulterio de su esposa Venus, diosa de la belleza, con Marte, dios de la guerra.

«¿Para avisarle de qué?», insisteix la petita canalla, acostant-se al cartellet. Es comença a avorrir. «Ya va, princesita», respon la dona, i mirant-me a mi, afegeix, excusant-se: «Eso, si acaso, ya se lo contarán en la escuela», i reprén l’explicació amb tota l’alegria del món: «… para avisarle que está lloviendo. Y le dice, ‘Buenos días señor Vulcano’, y el señor Vulcano le responde, ‘Buenos días, señor Apolo, pasó usted por mi casa?’». I la nena corregeix: «No mami, creo que fue Marte quien pasó».

Diumenge, la Marteta Punyetetes va decidir que no li agradaven els canelons, tot i que el dia abans, a casa de la seva àvia, se’ls menjava de tres en tres. Ahir, va comunicar que mai li havien agradat les olives, mentre que a les festes d’aniversari dels seus amics se n’atipa i després, a la nit, no dorm perquè té malsons. Ara acaba d’arrufar el nas i s’ha creuat de braços davant de l’entrepà del berenar, rondinant que la crema de cacau amb què està fet no és la que a ella li agrada, que és la marca que li agrada al seu germà petit. Però si només és crema de cacau amb avellanes! Tanta diferència hi ha? Si fins i tot totes dues comencen per «N»! Doncs la Marteta diu que no se la pensa menjar, que no li agrada.

El germà mitjà mastega el seu entrepà amb gest estoic sense dir ni mu (sap que si obre la boca, li tocarà el rebre) i pensa que les nenes cada dia són més complicades, sobretot aquesta germana seva que s’emprenya com una mona quan no pot veure el que vol a la tele. La mare, emmudida, amb l’entrepà encara a la mà i cara de no entendre res, ja no s’empassa que la nena els hagi sortit amb el paladar fi i comença a sospitar que està carregada de punyetes i que els cola tots els gols que vol. El pare calla, convençut que la nena arrossega una mena de pressíndrome premenstrual des de fa cosa d’un any i mig, i que d’aquí a quatre dies ja es poden anar calçant; només cal veure els numerets que munta al lavabo cada matí. El germà petit, amb la cara bruta de xocolata i temerari com ell sol, se l’ha mirat i li ha dit: «Tu no tens nòviu, oi teta?».

Reconeixereu la nena gat per la seva cantarella «meu!-meu!-meu!»; i és que tot és seu: les seves joguines, les dels seus germans, les dels veïns, les de la classe, els jocs i les atraccions del parc… La nena gat ha decidit que tot li pertany, i amb aquest instint de possessió tan desenvolupat arrenca de les mans dels altres qualsevol joguina o conte amb el que s’estiguin distraient, tant si l’interessen com si no, només pel fet que no els tinguin els altres. I, per sortir-se amb la seva, si cal esgarrapa, mossega, empenta o troba el típic argument de gata maula que fa que els grans li donin la raó i li facin la feina bruta. Les nenes gat sempre cauen dretes.

Ara que, un cop aconseguit, el botí perd tot l’interès, si no és que el nen o la nena que hi jugava intenta reclamar-lo o recupera la joguina en qüestió en un moment de distracció de la nena gat; llavors ella reacciona com un felí rabiüt i no s’atura fins que torna a apoderar-se del cobejat objecte.

El problema de la nena gat és que, com passa amb el nen o nena killer, quan creix els seus hàbits depredadors creixen amb ella; i llavors continua arrabassant als altres tot el que pot, com les feines… o les parelles! Diuen que n’hi ha més d’una que s’ha fet d’or recorrent platós de televisió amb les urpes ben esmolades…

«…Mira que si no l’encertes hauràs de pagar penyora!» ha dit la veu fonda del pare. El petit ha deixat de mirar les fitxes del memory, desconcentrat per uns instants, i s’ha quedat mirant el seu pare amb ulls interrogants. «Què és penyora, pare?», ha demanat curiós.

La pregunta ofereix al pare de la criatura l’excusa perfecta per fer una pausa de tantes partides del memory –ja en porten dotze de seguides–, fet que agraeix doblement perquè, a més, el nen l’està apallissant a base de bé; sembla que en passar dels 40 la teva memòria no té res a pelar contra la d’un petit canalla de cinc anys, especialment si jugues al memory. Així que el pare s’escura la gola i comença a explicar al petit què és una penyora: «Mira, fill, una penyora és una cosa que deixes en mans d’algú com a garantia del pagament d’un deute o del compliment d’una obligació». El nen se’l mira amb cara de no entendre res.

El pare s’hi esforça una mica més: «De vegades, jugant, quan algú perd o s’equivoca o falla deixa una penyora i després ha de fer alguna cosa divertida per recuperar-la, com ara dir un embarbussament o imitar un animal o ballar o fer números amb el cul… Qualsevol cosa divertida que et passi pel cap pot servir per pagar una penyora, i quan la fas, te la tornen i ja està. Què, has entès què és una penyora, rei? ».

El nen, que ja fa estona que es dedica a fer castellets amb les fitxes del memory, ha fet que sí amb el cap i sense ni mirar-lo ha preguntat: «…i n’hi ha de colors?».

“A sopar!” ha anunciat el pare de les criatures. I els petits canalles de casa, un nen de 6 i una nena de gairebé 2, s’han assegut a taula a càmera ràpida i sense rondinar. La mare s’ho mira, sorpresa. Es veu que aquest vespre tenen gana i no fan el ronso com de costum; potser és que tanta activitat acumulada durant aquests dos mesos llargs de vacances (córrer amunt i avall-fer excursions-anar en bicicleta-xipollar a la piscina-tornar a córrer amunt i avall…) els hi obre la gana. Millor.

Per fer les coses fàcils, aquest vespre el pare de les criatures ha preparat unes barretes de peix arrebossades i una mica d’amanida amb blat de moro i poma ratllada, pensant que era un sopar ràpid i pràctic, que els nens se’l cruspirien sense protestar i que no hi hauria cap melodrama soparil.

“Quin sopar tan poc original, papa!”, ha exclamat el nen, tot contrariat, només veure el plat. Però aquest vespre el pare està preparat. Ha respirat fons, ha comptat fins a 30, se l’ha mirat amb tendresa i li ha etzibat “… i jo que te l’he fet amb tant d’amor!”. Sap que amb una frase d’aquesta magnitud deixarà el petit canalla sense arguments, n’està del tot convençut. Però no. Si hi ha una cosa que no se’ls hi acaba mai als petits canalles són els arguments. El nen ha deixat la forquilla al plat, s’ha mirat al seu pare fixament, i ha replicat: “Té tant d’amor que no li noto gust a cap altra cosa”.

Si t’agrada aquest blog, pots votar-lo als Premis Blocs Catalunya 2011 a l’apartat de Miscel·lània/Personals. També pots fer-ho directament des de Facebook o Twitter, visita www.stic.cat

Gràcies!

Deia Aristòtil que sovint tractem els petits canalles com si fossin tontos o com si nosaltres fóssim definitivament adults, i que llavors els petits canalles es revengen donant per fet que els adults som tontos.

«Sort que l’Aristòtil no pot veure les sèries del Disney Channel», pensa la mare filosòfica, tancant el llibre, «perquè de ben segur que li agafaria un atac d’ansietat». I se l’imagina amb els dits garratibats, les mans aferrades a la túnica, tot suat, els ulls fora d’òrbita i patint palpitacions. Ha arribat el moment de passar a l’acció: prou d’hores i hores davant de la tele, prou de permetre l’assignació subliminal de rols, prou d’absorbir necessitats consumistes! S’aixeca de la butaca, respira profundament tres vegades (com li recomana la seva sapientíssima mestra de ioga) i se’n va a seure al sofà, al costat del petit canalla que mira la tele amb la boca oberta, en estat semicatatònic.

Com que el nen ni s’immuta, la mare se li planta al davant, tapant-li l’angle de visió: «Vols que t’expliqui el conte del Patufet?», proposa tota melosa. «No en tinc ganes», barboteja el nen inclinant-se cap a la dreta per poder continuar veient la tele. «Juguem amb garatget i els cotxets?», insisteix ella inclinant-se cap al mateix costat, com si fos un mirall. «Vull la tele», ha murmurat el nen tombant-se ara cap a l’esquerra. «Doncs anem a passejar el guau-guau una estoneta en comptes de mirar tanta tele!», torna a dir la mare filosòfica, imitant el moviment del nen. El petit canalla es torna a inclinar cap a l’altra banda i, sense ni mirar-la, consuma la seva revenja aristotèlica: «Mama, ara mateix no estic per tonteries».

L’Ermengolet està palplantat davant de la porta tancada del lavabo amb cara de pocs amics. Vol entrar. La porta no s’obre. “Està ocupat, ves a l’altre lavabo”, anuncia des de l’altra banda de la porta la veu del seu pare.

“No. Jo vull entrar en aquest!”, ha replicat l’Ermengolet tossut com ell sol. “Doncs t’hauràs d’esperar”, ha dit la veu paterna des de dins, pensant que, si tantes ganes té el nen d’anar al lavabo, es cansarà d’esperar i anirà al del pis de dalt.

Passen uns minuts i l’Ermengolet continua fent guàrdia davant la porta del lavabo. Se’n cansa. Va a esperar-se al passadís. Se’n cansa. Es dirigeix cap a la saleta, s’asseu, i passats uns segons comença a fer uns crits estranys, molt guturals, llargs, esgarrifosos… La mare, espantada, entra precipitadament a la saleta; aquells crits l’han esparverat. Què li passa al nen? Què li fa mal? Què té? Però l’Ermengolet no fa pas mala cara. Ni s’ha fet mal. Tampoc sembla que tingui una necessitat imperiosa d’anar a alleugerir la bufeta. Està assegut al sofà, ben còmode, amb els peus sobre la tauleta. De tant en tant fa un d’aquells crits que sonen a orco restret i després es queda tan panxo. “Però què fas, fill?”, pregunta la mare tota sorpresa. “Em faig el mort”, contesta l’Ermengolet. “Què?” replica la mare sense acabar-lo d’entendre. “Esclar”, respon el nen, “Així quan surti el pare, veurà que ha trigat massa!”.

El pare separat ha arribat a l’equador de les seves vacances amb els nens. Fins ara, tot han estat dies de piscina, excursions, sessions de xuts de pilota per entrenar el porter de casa, gelats i cinema. Un no parar, vaja. Tot ha anat magníficament bé quan el temps acompanyava. Però d’ençà que ha arribat l’agost, la cosa ha canviat. I és que al poblet del Pirineu on passen les vacances a l’agost plou ara sí, ara també. I de tant en tant fa sol. I després de quatre matins llevant-se i veient aquells immensos nuvolots grisos presidint el cel de la vall, els ànims ja no són els mateixos. La combinació pluja + petits canalles tancats a casa pot arribar a ser exasperant. Ni els jocs de taula distreuen els nens després de quatre dies d’enclaustrament plujil.

Dels jocs de taula han passat als jocs de cartes, fins que el pare separat, cansat de jugar a la mona i al burro, ha decidit ensenyar-los a jugar a póker.

Els nens primer han fet cara rara, pero de mica en mica s’han anat animant. Han començat jugant sense apostar, però a la tercera partida ja han anat corrent a la cuina a buscar cigrons –barallant-se per veure qui s’enfilava a agafar el pot– i han passat a apostar-s’hi llegums; i quan ja van per la cinquena han decidit que cada cigró val per un euro i que cada llentia val per un cèntim d’euro. El pare ha dit que endavant, somrient per sota el nas tot satisfet, perquè ell juga a póker com els àngels ­–si és que els àngels seuen a fer timbes amb un got de whisky de malta i un caliquenyo–, i s’ha promés a si mateix que serà clement amb les jugades i que no els matxacarà. Però a la vuitena partida ja l’havien pelat entre tots dos i ara els seus petits canalles li reclamen que pagui els cent cinquanta cigrons amb vint-i-tres llenties que els hi deu. I encara plou.