Vaig mirar el cel que clarejava i vaig jurar que mai més tornaria a posar els peus plens de ronya dins una tenda de campanya. Feia més de quatre hores que intentava clapar una miqueta i ser persona per al segon dia del festival però no hi havia manera. M'havien tocat quatre homínids a la tenda del costat que havien decidit unilateralment regalar-me un concert de batucada fora del programa. Bé, tampoc hi ajudava gaire que, a l'altra banda, el meu company de tenda, aquell que havia desaparegut al cap de cinc minuts d'arribar, estigués arrojant generosament tot el contingut d'alcohol de la barra esquerra de l'escenari Movistar. Ni la pedra punxeguda sota el matalàs desinflat, ni els 36 graus de temperatura mitjana, ni les gotes de suor que em queien galtes avall. Res, de fet, no hi ajudava gens. Per això vaig fer la prometença que he complert durant divuit anys des d'aquella nit tan llarga.

Tot això us ho explico perquè fa quinze dies que vaig trencar la promesa. Va ser un regal sorpresa de la meva companya i no vaig poder dir que no. Em va dir que, si més no, ho fes pel nen, per aquest pobre infantó que es passa tot l'any engabiat en un pis de ciutat envoltat de pedra romana dia sí i dia també. I sí, què coi! Ho vam fer, vam anar al Decathlon a fer una mica més ric el senyor Quetxua i ja ens veus sota l'arbre barallant-nos sobre l'orientació, fent-nos un embolic amb piquetes i estaques i amb aquella part de la tenda que sempre sobra i gairebé buidant-nos un ull amb les varetes. Però ens en vam sortir, i ara, una setmana més tard, no em fa vergonya proclamar als quatre vents que repetiré, que ens ho vam passar de conya, que per al nostre nen urbanita va ser l'aventura més excitant del món, un minisafari ple d'animals ferotges com els mosquits i les formigues que, de tant carinyo que li van agafar, fins i tot l'acompanyaven al llit. Va ser tan enriquidor tot plegat per al nen que fins i tot va aconseguir aprendre a anar en bicicleta, que era una cosa que amb els antecedents familiars ja donàvem per perduda i només per això em vaig reconciliar amb totes les tendes de campanya del món. I és que no hi ha res més entendridor que veure el teu fill encastant-se obstinadament contra el mateix parterre. Hi tornarem, i tant! Això sí, el pròxim cop en un bungalou, que ja tinc una edat i això de fer el hippy només fa gràcia la primera vegada.