Els calçotets anònims
No sé quin dia vaig encetar el costum. Probablement va ser un dia de Reis i la meva sogra em va regalar uns calçotets dels Simpson amb tota la bona voluntat del món. O potser no, potser em toca ser sincer i assumir que sempre m’han agradat els calçotets simpàtics, els que tenen una carpa de circ amb la cara d’un pallasso en el lloc més estratègic de tots. Tant és, la qüestió és que mai he tingut tirada per la roba interior de marca, aquesta que es promociona a la cinta elàstica i a sobre et cobra el doble per fer-ho. Ves que no sigui perquè mai he estat un seguidor dels que els ensenyen per damunt dels pantalons com si fossin cantants de hip-hop o skaters del Macba. I no és que em senti superior a la secta dels pantalons cagats, sinó que, per qüestions purament anatòmiques, arrossego una tendència natural a apujar-me els pantalons contínuament, per por de quedar-me amb els camals caiguts. És el que tenim els prims, que anem tan justos de cintura que, fins i tot si estem a l’aeroport a punt de perdre un avió, estem més pendents d’aguantar-nos els pantalons que no pas de trobar la porta cinquanta-quatre.
Bé, el cert és que mai m’ha fet vergonya la meva moda prêt-à-porter en qüestió de roba interior. Suposo que hi ha ajudat molt el fet de saber que molt poca gent del meu entorn haurà de patir-la: alguns contrincants de partits de tenis que amb una mica de sort quedaran tan descol·locats que perdran els primers i decisius punts; els companys de grup musical que sempre agraeixen un nou motiu per fotre-se’n de mi; o la meva companya, que a aquestes altures ja està curada d’espants. El que mai m’hauria esperat, però, és que els divuit veïns del meu bloc en fossin espectadors.
Resulta que dimarts una ràfega de mestral ben cabró va decidir emportar-se els meus calçotets amb la cara de Torrebruno del balcó per dipositar-los a la terrassa del veí del primer primera. El resultat va ser el pitjor dels malsons fet realitat: els meus calçotets exposats públicament a la barana davant la porta de l’ascensor. No crec que existeixi pitjor humiliació possible. Imagineu-vos les cares dels veïns, incrèduls davant una mostra tan grollera de mal gust. No patiu, no els penso donar el gust de recollir-los. Sé perfectament que estan compinxats per escampar la notícia tan bon punt algú els agafi. Llàstima, eren els meus preferits.
