Miquel Piris: "Potser cal clavar un cop de puny"

És periodista de TVC i pare de la Carla i l'Aran, de 12 i 9 anys. Viuen a Mataró amb un gat. Durant cinc temporades va fer reportatges científics al molt recomanable programa 'Quèquicom', del canal 33. Ara, a TV3, acostuma a informar sobre temes mediambientals.

Quan jo tenia vuit anys, vaig perdre un germà. Va caure al pati i es va trencar el colze. No semblava que havia de ser res greu. El van dur a l'hospital i el van operar. Això va ser un dimecres. Durant el cap de setmana no va passar cap metge a visitar-lo. El dilluns, veient que el nen empitjorava, la mare va demanar un metge, però la infermera la va tractar d'histèrica. Quan finalment li van fer cas, ja no el van poder salvar. Sembla que va agafar un virus al quiròfan. No sé com els meus pares van poder superar allò.

Què és educar?

Doncs ensenyar a ser prou forts per suportar el món, perquè no crec que els adults siguem capaços de canviar-lo, oi? A mi el món m'ha decebut. Pensava que el podríem canviar. Als fills ja els podem vendre el valor de l'esforç i el que tu vulguis, però no sé si s'acaben de creure que les coses els aniran tan bé com els diem. Nosaltres, els adults, estem derrotats. El dia que els meus fills em demanin com veig el món, no sé si seré capaç de mentir-los-hi. En fi. No deu ser gaire fàcil tenir-me com a pare.

Per què ho dius?

Fa vint-i-cinc anys que no menjo carn. Si expliquéssim als fills el lloc tan cruel on viuen els animals, segur que no en voldrien menjar. La nena diu que quan sigui gran serà vegetariana. Ara no ho són perquè aquí els pediatres encara s'espanten. Segons ells, si no mengen carn, hi ha la B-12 i no sé què més que el nen no tindrà. Però, mira, al Japó no menjaven carn fins fa quatre dies. Paul McCartney té una frase molt bona sobre això: si els escorxadors tinguessis les parets de vidre, ningú no menjaria carn.

Què més fas que els costa d'entendre?

Des de petits els he dit que podien mirar a la tele tants dibuixos animats com volguessin, però en anglès. Al començament la nena m'odiava. Els va costar molt, esclar, però ara té molt bon nivell. L'entén perfectament. També he començat a meditar i intento que els meus fills també meditin. La meditació és una eina molt bona per controlar el pensament.

I te'n surts?

L'altre dia deia a la nena: "Oi que quan començaves a mirar els dibuixos em deies que era un pesat? Doncs amb això de la meditació et passarà el mateix".

Com ho feu?

És fàcil. Es tracta de tancar els ulls i d'estar pendent de la respiració. Cal fer-ho una estona però costa perquè a ells, quan porten una estona, se'ls hi escapa el riure. Però ho hem de continuar provant. D'entrada els hi sembla que ha de ser avorrit, estar-se assegut sense fer res. Però ja ens en sortirem.

Què et preocupa?

Que els fills siguin millors que jo, i no sé com fer-ho. Veig que, ho vulgui o no, passen pel mateix. Quan el petit anava a la guarderia era dels que pegava i tant li vam dir que no ho fes que al final era un nen que només rebia. El vam convertir en víctima. Jo mateix, quan era petit, si hagués estat més violent, segur que m'hauria estalviat moltes coses, com que m'insultessin o que m'emprenyessin sovint. La meva actitud va ser d'aguantar i ara no sé si aconsellaria el mateix al meu fill. Tinc aquest dubte. A vegades potser cal optar per una solució violenta a una situació violenta, i clavar un cop de puny.

Explica'm alguna cosa que, últimament, t'hagi fet mal.

Fa un any érem a casa d'un familiar. La meva filla acaronava un gos, un que no era de cap raça violenta, un gos del Labrador. Però l'animal es va girar i li va mossegar la cara. A l'hospital li van haver de posar punts per tota la cara. Jo demanava que allò em passés a mi. La cara li ha quedat bé. Però recordo tot aquell dolor. Allò va ser dur. I saps què és curiós? Doncs que els gossos, ni llavors ni ara, no li fan por.