M'expliquen que el fill de la P. no té repunyetera idea de matemàtiques. Un fet gens destacable ni diferent del que passa al 87,3% de les llars catalanes si no fos que d'aquí dos dies el noi ha d'aprovar la selectivitat i només fa una setmana que els pares s'han adonat de la magnitud de la tragèdia. El professor particular del subjecte antimatemàtic se'm desfoga lamentant-se de la seva situació. Està desesperat pel fill i pels progenitors, ja que la família en ple ha dipositat en ell més esperances que tots nosaltres en l'adveniment d'un messies que ens resolgui l'equació impossible de la crisi. Per què aquests pares no van reaccionar a la ignorància numèrica fa mesos? Això, si ho sabien! Jo l'escolto, faig que sí, que sí, que té raó, i somric. És un somriure expansiu que il·lumina la fosca i escassa consideració que tinc de mi com a progenitora. Descobrir pares que l'espifien tant o més que jo m'anima.

Baules

N'hi ha que pensen que no hauria de ser així, que és mesquí i insà i injust, igual que tampoc caldria que els atracadors d'alguns bancs cobressin indemnitzacions milionàries un cop abandonen el seu lloc de gestors. Aquests moralistes insisteixen que alegrar-se dels errors dels altres és un guany espiritual idiota. Però és una conclusió precipitada i a la qual arriben sense tota la informació perquè desconeixen l'existència d'un fenomen d'abast mundial: la cadena.

De progenitors n'hi ha de dues menes: sincers o engalipavelles. Els engalipavelles són això, persones que es dediquen a enganyar les àvies fent-los creure que els néts són criats per la viva reencarnació de Maria i Georg Ludwig von Trapp. Tota la resta de pares i mares, molts menys del que seria desitjable, són les baules d'una cadena de vital importància. Els progenitors-baula són gent valenta i humil que explica les seves misèries a altres pares, i aquests, agraïts, al seu torn, expliquen les seves a d'altres, i així el sentiment de saber-se humà i fal·lible circula. No és necessari que la confessió de les misèries sigui feta a una plaça pública megàfon en mà o dalt d'un escenari a viva veu. Només cal que, per exemple, quan asseus a la cadireta del carro del súper la menor d'edat que tens a càrrec de només set mesos, algú et xiuxiuegi: "Protegeix els laterals amb les jaquetes per si es tomba". O que la veïna et confessi sense orgull que enganxa les vores dels pantalons dels fills amb cinta adhesiva de doble cara o grapes. O que aquella parella que arriba una hora abans al festival de dansa t'expliqui que no volen que els torni a passar com l'any passat, que van arribar tard perquè se'n van oblidar i la filla no els va parlar durant un mes.

Generositat

La cadena no vol ser un rabejar-se en l'error, ni una disculpa, ni una defensa aferrissada de la negligència. És més senzill: és un acte de generositat. Hi ha cadenes que t'obliguen a escriure o reenviar un missatge fins a setanta vegades si no vols que un llampec et socarrimi el cul. Aquesta cadena no hi té res a veure. Només cal oferir, de tant en tant, sense preveure-ho, de manera espontània, l'explicació d'una pífia o un gest de comprensió i solidaritat a aquell altre pare o mare que et mira amb ulls avergonyits perquè l'has pescat comprant una disfressa que se suposava que havia de cosir. I baula a baula la cadena permet que un corrent universal d'alleujament circuli per tot el planeta, evitant l'emissió d'un element més tòxic que el CO: l'autoflagel·lació.