A cadascú segons els seus resultats? (I)

Es va imposant en el món anglosaxó (Estats Units, Gran Bretanya, Canadà...) la convicció que cal pagar millor els millors docents i que el salari no ha d’estar associat a l’antiguitat, sinó a l’eficiència. Dos informes -un del Canadian Council of Chief Executives i un altre de The New Zealand Initiative- sostenen que l’actual model salarial en l’ensenyament és inefectiu perquè l’excel·lència s’hi troba infravalorada, i la mediocritat, sobrevalorada. L’alcalde de Nova York, Bill de Blasio, acaba de signar, en aquest sentit, un conveni amb la United Federation of Teachers.

Al meu parer, ens trobem aquí amb un exponent més de l’actual predomini dels criteris economicistes en els debats pedagògics. Això es deu a la capacitat dels economistes d’oferir alternatives a la política educativa, i a un cert esgotament del discurs pedagògic, que sembla presoner dels seus propis dilemes.

Seria possible?

És una bona idea? Té tot l’aspecte de ser una bona idea... molt difícil de portar a terme, si més no al sector públic, perquè no és fàcil ni superar el conservadorisme de l’escola pública respecte a qualsevol projecte de reforma que afecti el seu statu quo, ni establir consensos a l’hora de definir operativament què és l’eficiència docent.

Sembla que s’estan imposant dos models diferents de retribució de l’eficiència docent. En el primer s’associa el sou del professor a la millora de resultats dels alumnes; en el segon, es valora especialment la capacitat dels bons docents per impulsar canvis en els centres. A Nova York s’ha optat per aquest segon model i es pretén pagar més als professors eficients disposats a compartir les seves experiències amb la resta dels seus companys, estimulant així les pràctiques reflexives.

Personalment intueixo que l’èxit o fracàs de cada opció depèn completament de la complicitat dels docents subjectes a avaluació. Denver és un cas d’èxit perquè tots semblen haver-se posat d’acord sobre què entenen per eficiència. Però allà on impera l’escepticisme o la reticència del professorat, hi ha poques possibilitats d’èxit.

Una proposta excèntrica és la del sempre polèmic Eric Hanushek. Sosté que cal reduir el sou als docents que no ho fan bé, fins a arribar, si cal, a zero. Hanushek manté que els individus tendeixen a evitar pèrdues amb més decisió que a incrementar els seus guanys.