La vida no ha de passar

Aquests últims dies he viscut uns quants conflictes amb la meva maternitat. Han estat dies durs, plens de dificultatsels quals, però, finalment m'han dut a l'èxtasi de la reconciliació amb els meus fills i , sobretot, amb la meva relació amb mi mateixa. Pel camí, quan parlava amb algun amiga o familiar comentant-los les espines dels meus assumptes, em buscaven animar assegurant-me que tot passarà, que els nens es faran grans i jo ja no hauré de veure'm immersa en aquesta tessitura. Vaig estar temptada de resignar-me i simplement esperar que tot passés. Però aleshores vaig adonar-me que, de la mateixa manera que passen els anys per els meus fills i, amb aquests, la seva infantesa, també passen els anys per a mi i, amb aquests, la meva joventut. Així que no és qüestió de sofrir i aguantar amb l'esperança que els anys corrin el més de presa possible i si és sense adornar-me'n millor. Ja que,en realitat, el que se m'escolaentreels dits és la vida, la qual no penso perdre d'aquestes maneres. Sinó que busco paladejar-la amb tota la intensitat i profunditat que estigui a les meves mans. Sé que l'etapa que estic vivint actualment té molts inconvenients i és força complicada per l'edat que tenen els meus fills però això no vol dir que hi hagi de passar de puntetes tot esguardant un millor moment. Cada època de la nostra existència té les seves particularitats, els seus punts a favor i els seus punts en contra. I jo em disposo a explotar al màxim els aspectes positius d'aquest període i desembrollar la malesa que hi ha en el trajecteper tal de transitar-hi agradablement. M'enfoco a desvetllar les causes del meu patiment, ja que, ben sovint, de la resolució de les crisis se'n deriva el nostre creixement. Cada cop que exploro els motius que em provoquen un xoc amb la realitat i arribo al fons de la qüestió per mitjà de la introspecció i de la intuïció, presencio una ampliació de les meves capacitats, veig com s'expandeix el meu punt de mira, i amb ell, la meva saviesa. Us animo, si és que esteu vivint moments difícils, a analitzar què és el que us fa entrar en aquest estat de confrontació amb la realitat, enlloc de fluir-hi harmònicament. Observar quines barreres hi ha al vostre interior que no us permeten adaptar-vos a la situació present. Estem errats sempre que adoptem una actitud d'oposició a la vida, enlloc de gaudir-ne plenament tal com és. Com diuen els americans, si la vida et dona llimones, fes llimonada. La majoria de vegades, l'obstacle està en la nostra mentalitat més que en el nostre entorn. De manera que, canviar de perspectiva i buscar el que falla en la nostra "programació" és més efectiu que intentar modificar la realitat a cops de martell, queixar-nos, resignar-nos o victimitzar-nos. Ja ho sabenels budistes quan afirmen que:"és més fàcil posar-nos sabates que estendre una catifa per tot arreu on passem per no punxar-nos els peus"! D'aquest article m'agradaria que retinguéssiu la idea que, de la capacitat de solucionar els nostres problemes en depèn la nostra evolució. De manera que, si ens pleguem de braços i veiem passar el desastre per davant dels nostres ulls sense fer-hi res, sense ni tan sols utilitzar els nostres recursos per buscar una millora, no treballarem els músculs que ens fan més forts. I tampoc desplegarem els mecanismes necessaris per endegarla nostra vidaal zenit. Ben al contrari,ens anirem marcint lentament, al ritme dels nostres problemes, sense haver gaudit de la plenitud. Ens ho podríem prendre com una escala on cada esglaó, es a dir, cada dificultat, representa un aproximament al nostre estat de plenitud en un procés de contínua evolució.