Una família nombrosa

Marina Sancho

Quan ve la calor se m'escalfa el cervell

Per fi és divendres!! Quina setmana més intensa, més accelerada i de sobtada calor! Hi ha hagut alguns moments que he perdut la pau interior, l'oremus, els estreps i tot el que podia perdre. Aquells moments en que penses que no pots amb tot, que no dónes per res més, que estàs carregant amb massa i que estàs a punt de petar. Aleshores succeeix ( a mi sempre em passa el mateix) el més remot: s'afegeix alguna dificultat més a la teva vida i te n'adones que ets més forta del que pensaves i que la teva situació anterior, aquella en la que estaves a punt d'esclatar i que et semblava que no podies més, justet abans de la nova dificultat, no estava tan malament. Que només li calia un canvi de perspectiva. Prendre-s'ho d'una altra manera i buscar la millor forma de portar-ho. Que el pitjor de la situació anterior era l'actitud. Que el que fallava era la pròpia perspectiva de la situació enlloc de la situació en sí. Que l'error estava en una mateixa més que en l'exterior. Per exemple, dimecres a la tarda estava a punt de petar. Se'm va ocórrer treure els tres nens a passejar en bicicleta per un camí del poble i, mentre, collir un ram de flors. Un es queixava que no volia anar per aquell camí, que volia anar al parc. L'altre no hi havia manera que tirés endavant amb la bicicleta i es quedava encantat mirant les mosques. La petita plorava perquè tenia son i estava intractable. Pensava que no els aguantava ni un segon més. Que necessitava un cap de setmana, com a mínim, en un balneari entre massatges i cures relaxants. Aleshores me n'assabento que la meva àvia és a l'hospital. Agafo el cotxe, baixo a Tarragona corrents. La visito. Aguanto els nens com puc. Torno a casa i penso: la situació aquesta tarda no estava tan malament abans de rebre la trucada. Havia fallat jo volent treure la canalla i fent massa coses. Hagués pogut quedar-me a casa. Enxufar els nens a la tele mentre adormo la petita. Explicar-los contes mentre ella dorm i passar una vetllada genial al seu costat. Però sembla que quan se'ns creuen els cables, quan sentim que estem exhausts, el nostre cervell tampoc funciona massa bé i no se'ns ocorren idees bones per fer, sinó que amb el nostre mal humor encara empitjorem més la situació. És com el peix que es mossega la cua. Quan som feliços, tendim a actuar d'una manera dolça, tenim idees brillants, transmetem felicitat i encara se'ns encomana més felicitat. Els altres ens tornen alegria i bon humor com a moneda de canvi.Ben al contrari, quan ho veiem tot negre, la foscor s'apodera de nosaltres i ho emmascara tot, no ens permet sortir de la situació. Així que penso que la majoria de problemes són una qüestió d'actitud, d'agafar la postura correcta en front els esdeveniments que ens presenta la vida, de mantenir l'amor per nosaltres mateixos i pels demés com a eix central en la nostra vida i deixar-nos estar de totes les altres estupideses i banalitats. Tallar el superflu i connectar amb el realment important en els mals moments restaura el nostre equilibri intern i ens permet ser persones de nou.

A banda de passar algunes estones d'estrès aquests dies, també he fet un parell de reflexions sobre el comportament dels humans que trobo curiós i que el fet de conèixer crec que em pot ajudar a trobar eines per conduir la meva vida de forma més amena. Aquí les teniu:

La primera es degut a que el fet d'anar a viure a un poble m'ha ensenyat moltes coses. He estat educada com un esperit lliure, amb el sentiment de lliure albir fortament inculcat. Tanmateix, he estat observant que no és tan així, sinó que els éssers humans vivim dins una estructura social, en la qual hem nascut i hem estat educats, i hem après a desenvolupar-nos, moure'ns i funcionar en aquesta. Jo he crescut en un estudi del casc antic de Tarragona, envoltada d'artistes, literatura i romanticisme. La meva petita habitació tenia una finestra encarada a la teulada de l'edifici des d'on em passava hores mirant les formes dels núvols, escoltant el parrupeig dels coloms i somiant - projectava el meu futur fascinant- Pensava que la meva vida sempre es desenvoluparia en aquell petit racó de la meva ciutat. Després vaig créixer i vaig enamorar-me de l'entorn més rural i la vida de poble. Així va ser com vaig arribar a Bràfim. On he descobert que a cada poble, a cada barri i ha una espècie d'ordre, la gent està agrupada i organitzada de certa manera i cadascú té la seva posició el seu lloc. Res de tot això de forma conscient, és clar. Tan sols és la forma automàtica que tenim els humans d'organitzar-nos. Com les formigues, les abelles i les manades de lleons. No som més que animals i ens costa d'acceptar-ho. El que jo hem pregunto és com vaig poder ser tan innocent de no haver-ho sospitat abans. Tots tenim una identitat i aquesta es basa en el lloc on ens hem criat, la manera com ens han educat, el nostre entorn. Jo no sóc qui sóc només per les meves característiques exclusivament inherents al meu ésser i prou, sinó que sóc part del medi on m'he criat. Sóc un punt del teixit on m'han pujat i ajudo a donar forma a aquesta societat de la que, en part, sóc producte. La manera com sóc, és fruit de l'adaptació a aquest medi on he crescut, la meva forma de ser és com una peça del trencaclosques de l'estructura que m'ha envoltat durant els anys de la meva criança. Jo he desenvolupat unes eines, uns recursos, unes estratègies per sobreviure i conviure en un medi determinat. Al lloc on visc ara no em serveixen, estan inutilitzades i n'he de desenvolupar unes altres. El que no sé és si encara tinc la plasticitat suficient per crear noves estratègies per viure i ser competent en el meu entorn actual. I si estic desaprofitant totes les que m'havia inventat per sortir victoriosa i encaixar a la meva comunitat natal.

El segon aspecte aspecte sobre el que he reflexionat aquesta setmana és que els humans som animals de costums. Que els hàbits imperen en les nostres vides i que poden ser més forts que les necessitats. Per exemple, si tinc l'hàbit de dinar sempre a les dues i menjar un determinat producte de primer, un altre de segon i quelcom de postres ho seguiré fent al cap dels anys, cada dia encara que algun dia no tingui gana, no em vingui realment de gust aquell aliment o realment el cos em demani un altre menjar. El mateix succeeix amb els hàbits de la son. Per això penso que és molt important educar els nostres nens en uns hàbits sans, correctes i que millorin la nostra vida, que estiguin al servei de la nostra salut enlloc de ser un "lastre". Ara que són petits i que qualsevol activitat repetida un parell de vegades es converteix en rutina i pot passar a ser un hàbit estructural de la seva vida, és interessant acostumar-los a fer coses positives per ells, que regiran tota la seva existència, que formaran part dels adults que seran.

Els meus fills per exemple estan bojos per la fruita, la devoren pel matí, per berenar,.... els resulta quelcom terriblement atractiu. En canvi, no sé perquè (sí, sí ho sé és perquè ho he après en la meva experiència i del meu entorn) quan fem festes d'aniversari oferim els típics aliments no gaire sans: entrepans amb embotits, llaminadures, brioxeria, sucre a dojo... i la fruita brilla per la seva absència. En aquest sentit també els estem educant. El missatge que els transmetem és: "les porqueries són especials, fan de festa, són dignes de les celebracions més importants, són un premi amb que obsequiar els convidats". Per això ara em plantejo fer una festa radicalment diferent. Recuperar tradicions més sanes i romàntiques com la anglesa Tea Party que em moro de ganes de fer on tinc pensat oferir: diferents varietats de té gelat, infusions de fruites amb glaçons, llimonada casolana, còctels sense alcohol, batuts de fruites i iogurt... a part de pinxos de fruita i galetes angleses. Per algun lloc hem de començar, oi?

Zoom

Font de la imatge:http://www.cestlavegan.com/2010/07/a-vegan-afternoon-tea/