Una família nombrosa

Marina Sancho

La nostra veu en el Dia del Treballador

Avui celebrem del Dia del Treballador en homenatge als Màrtirs de Chicago, dia de protesta i reclamacions obreres . El que reivindicaven era la jornada de vuit hores. Avui penso que estem molt lluny d'haver-ho aconseguit. Pares i mares de família fem jornades de setze hores: com a mínim vuit a la feina (que rarament acaben essent vuit, sinó que sempre ens hem de quedar més estona per alguna reunió, per a semblar més aplicats, per acabar aspectes urgents (com és que sempre hi ha tasques urgents?)) i a part hem fem sis mes a casa, a banda de trajectes i tot el temps que destinem per a preparar-nos per anar a treballar.

Avui, tot i que estem més explotats que mai, eren pocs els que lluitaven i exigien més drets, més respecte a les necessitats vitals de les persones, més conciliació familiar i laboral, jornades més curtes i flexibles, més salari i millors condicions. En varis llibres llegia que vivim i treballem en pitjors condicions que els esclaus romans. Som esclaus de la feina, vivim per treballar i encara diem "I sort que en tinc!". El problema és que no en som conscients i acceptem com a normalitat viure amb estrès, angoixa, cansament extrem, falta d'alegria i vitalitat i no passar temps ni amb nosaltres mateixos, ni amb la nostra família, ni amb les nostres cries, ni amb els nostres amics. Trobem el més normal del món treballar per un sou que tot just ens dóna per mantenir-nos, això havent de fer mans i mànigues per no gastar més del compte escatimant en productes bàsics i educació, fent miracles per arribar a final demés, patint perquè no arribi encara el seguro del cotxe i deixant les reparacions per a més endavant. Prescindint de cures bàsiques per a la nostra salut com dentistes, revisions, aliments sans, i altres medicines preventives com dormir i descansar les hores necessàries per poder rendir com es degut.

Les mares no poden alletar els seus fills, tampoc els poden criar (als cinc mesos els han d'enviar a la llar d'infants o amb les pobres àvies). Pares i mares no tenen temps de gaudir de la criança dels seus fills, de passar el dia del seu aniversari al seu costat i festejar-ho de manera especial, de cuinar diàriament àpats sans, de sortir a passejar i educar personalment els infants. Ens veiem obligats a delegar, a deixar en mans alienes les seves cures, la seva alimentació, la transmissió de valors, el seu oci, etc. I després diem que vivim en un estat del benestar i que podem considerar-nos multimilionaris si tenim una feina que ens obliga a passar dels nostres fills, a incomplir les recomanacions de la oms (com per exemple alletar fins els 18 mesos), a viure la nostra vida a una velocitat hiper ràpida, a no tenir ni cultivar aficions, a no poder-nos permetre el luxe de relacionar-nos naturalment amb els demés, a establir connexions d'amistat i cuidar l'amor pels altres.

La feina ens xucla, ens absorbeix de tal manera que ens obliga a considerar aspectes com la FAMÍLIA i el propi benestar com a secundaris o menys importants. I avui no ens queixem. No demanem res. Doncs jo sí que demano! Em sumo a les exigències de les mares europees i anuncio que nopodem seguir vivint sense:

  • Que la nostra vida deixi d'estar controlada per l'imposició d'un model estandarditzat, basat exclusivament en criteris econòmics
  • Poder tenir l'opció d'elegir i per això necessitem:
  • Una prestació que ens permeti tenir cura dels nostres fills almenys fins els tres anys
  • Una política fiscal que recolzi la família (com per exemple reducció de l'IVA en béns per a l'infància)
  • El reconeixement del treball de la llar per al càlcul de les pensions i altri
  • més oportunitats de treball a temps parcial
  • Jornades que s'adaptin als horaris i vacances de l'escola dels nens i nenes per poder fer-nos-en càrrec nosaltres mateixos com és degut
  • Prolongació dels permisos de maternitat i paternitat
  • Més i millors llars d'infants subvencionades en cas que la mare esculli treballar fora de la llar

Tenint en compte la caiguda de la natalitat i l'envelliment de la població, és imprescindible que s'escolti, es respecti i es materialitzi la veu de pares i mares, per tal de poder satisfer les necessitats demogràfiques d'una societat que, sense els nostres fills i filles no sobreviuria.