Una família nombrosa

Marina Sancho

Un missatge desesperat

Després d'experimentar la pressió d'algunes persones del meu entorn per a actuar com elles esperen de mi, de veure cares llargues quan no he acceptat les seves projeccions vers la meva persona, després de patir els conflictes de les persones que no exerceixen la seva llibertat i que, com a conseqüència esperen que jo tampoc l'exerceixi, després de patir la falta de seguretat, autoestima i felicitat en forma d'exigències incessants cap a la meva conducta, m'he assegut , a altes hores de la nit, a canalitzar la meva resposta a aquesta situació en forma de poema a l'estil d'uninfantde cinc anys. Qui sap, potser és la meva nena interior que s'ha manisfestat! Perdoneu si la forma no és de l'altura lírica esperada de qualsevol persona adulta, m'ha urgit expressar el contingut de la millor manera que he sabut.

A tots els que espereu alguna cosa de mi, us demano si us plau

que m'oblideu, no bolqueu les vostres expectatives en mi i em deixeu en pau.

La meva persona no està concebuda per encaixar enels vostres trencaclosques

tampoc per complaure-us ni sadollar les mancances del vostre món a les fosques.

No accepto que teixiu la vostra teranyina de compromisos sobre la meva pell

embolicant-me, immobilitzant-me i asfixiant-me com les aranyes amb el seu mantell.

No estic necessitada de cap tribu que em paralitzi amb les seves normes i projeccions, esperant sempre de mi

tan sols aspiro a pensar, parlar i actuar des de les meves entranyes, mostrant el que s'amaga en el meu veritable si.

Beveu, si us plau del vostre propi pou, on trobareu l'abundància necessària per satisfer qualsevol necessitat

Jo em comprometo a no esperar res de vosaltres, doncs em nodreixola font de plenitudque brolla de la meva profunditat.