Una família nombrosa

Marina Sancho

La família i els diners

És de domini públic que la vida està composta de coses que es paguen amb diners (menjar, béns materials, ...) i de coses que no es poden pagar amb diners (amor, saviesa, equilibri mental, ...). Tots dos components requereixen una inversió per per part nostra per poder aconseguir-los. Si cadascú de nosaltrescentrem el nostre temps, energia i potencial a subministrar-nosla part econòmica,com obtindreml'altra part? Ja quesense dedicacióno podem produircap bé, encara que no sigui material, si tots ens centrem a guanyar DINERS , qui ens proporcionaràel que no es paga amb diners?

La família se sustenta tant dels factors que es paguen amb diners com dels factors que no es paguen amb diners, de manera que tant els diners com la nostra dedicació són imprescindibles. Els fills es nodreixen de moltes fonts: per una part, necessiten que els pares disposem d'ingressos econòmics per subsistir i per l'altra, necessiten la nostra presència, el nostre temps, els nostres valors, la nostra estima per créixer adequadament. Avui en dia, es comú que les dues parts, pare i mare, inverteixin el seu temps i energia en assegurar uns ingressos econòmics. Però qui aposta per bolcar tot el seu potencial a tot allò que aporta benestar físic, interior i psicològic als nostres fills? Si gairebé el 90% dels nostres esforços s'esfumen guanyant-nos un sou, que passa amb totes les altres facetes de la vida que no s'alimenten dels diners? Algú, o vàries persones, ha de tenir cura de la llar, de cuinar, d'endreçar, de planificar, de donar el menjar als nens, d'educar-los, de crear benestar i una cultura familiar. Tradicionalment ha estat un rol assignat a les dones. Però, fartes que no se'ls reconegués la seva feina, el van abandonar.

Tot és qüestió de prestigi. Undia, un home li devia dir a una dona, qui ho havia donat tot per als fills i el benestar de la família, que ell HO PAGAVA TOT, que depenien tots d'ell, que el seu salari era el puntal de la casa.I que per això ell manava. Qui paga, mana. I la dona, humiliada i frustrada devia dir dir " a partir d'ara el pa a casa el portaré jo", la qual cosa és un bon exercici d'autoafirmació. Tanmateix,la qüestió és que no hem de ser valorats per portar el pa a casa o no, la nostra jurisprudència i els nostres drets no haurien de dependre de la quantitat de diners que aportem a la família, sinó del que SOM i de la qualitat de vida que som capaços d'aportar a la família. Aquella dona, en comptes de baixar el cap i acceptar que l'home tingués la paella pel mànec pel sol fet de representar la font d'ingressos econòmics, hauria d'haver contestat que d'ella depenia el benestar de la família, que era gràcies a ella que aquell home es podia permetre el luxe d'afirmar"tinc tres fills", que d'ella depenia la perpetuació de l'espècie. Ja que en els humans, encara que algun se n'oblidi, l'espècie no es perpetua posant la llavoreta i marxant, si les cries no es cuiden i s'eduquen, aquestes moren. Es gràcies a l'esforç i dedicació de les dones que les passades generacions sobrevivien. Tanmateix, als llibres d'història només hi apareixen els noms d'homes que han fet coses importants. Vivim en una societat que valora els diners per sobre de tot el demés. Generar una família feliç i sana no aporta compenses econòmiques directes, per la qual cosa no es pot quantificar ni mesurar, NO ÉS VISIBLE. Per això les dones han plegat i han sortit a fora a cercar el que si els dóna un reconeixement i els permet anar amb el cap ben alt: UN SALARI. Les dones,prou intel·ligents i capacitades per aconseguir el que es proposen, van començar a enfocar-se , igual que els homes, a guanyar diners degut al fet que viuen en unasocietat quepromou i venera el déu dels diners. Però, pel camí, totshem perdut moltes coses: tot allò que no es paga en diners. Potser és qüestió que tan homes com dones, tant hi fa el gènere, comencem a establir una altra escala de valors i a reconèixer allò que és de veritat important i indispensable. I que, en conseqüència, comencem a invertir equitativament el nostre temps i la nostra energia a aconseguir diners per la nostra família i a garantir la salut física i mental dels nostres i la pròpia.

Personalment, degut al fet que a la meva parella li ha estat del tot impossible trobar cap feina ambalguna mena de reducció de la jornada, sembla que les empreses privades no contemplin el dret dels homes a exercir de pares, sóc jo qui ha hagut d'optar per aportar la major part de dedicació a la família. Mentre, ell, se'n va a treballar per guanyar un salari que ens permet subsistir. Si valoréssim només els diners que aporta cadascú ens trobaríem en que ell n'aporta la major part i podríem afirmar que "jo sóc una mantinguda". Si parlem en termes de dedicació i atenció, veuríem que jo faig factible el benestar i sosteniment de la família i podríem dir que la integritat de la família depèn de mi. Però no és ni una cosa ni l'altra, doncs les situacions no s'han d'avaluar només per una part, sinó en tota la seva globalitat. I la globalitat és que vivim tant dels factors que depenen dels diners com dels que no. De manera que totes dues vessants del nostre esforç són imprescindibles.

El problema és quan només es valora, es veu i es reconeix el que es pot comptar en termes de diners i tot el demés queda oblidat, amagat, com si no fos necessari, quan de la seva existència en depen la nostra salut i felicitat. Però ho obviem i malvivim amb la seva deficiència abans de canviar de paradigma i establir una manera de fer i pensar que contempli la importància de totes les vessants dels éssers humans. És injust valorar només els diners que aportem cadascú, doncs és una manera del tot parcial d'abordar l'assumpte.La família es nodreix de molt més que de diners. Tot i que una cosa és quantificable i l'altra no.

Costa d'entendre que el mateix que un aportaamb diners, l'altre ho pot aportaramb temps, energia i atenció. És obvi que si un es pot penjar medalles, l'altre també se les pugui penjar.Les famílies pugengràcies a l'esforç dels dos, de la mateixa manera com són concebudes. Tant l'òvul com l'esperma sónimprescindibles, diferents però igual d'essencials, sense un dels dos, res seriapossible. En el mateix sentit, perquè les famílies creixin i evolucionin és imprescindible que cadascú aporti la seva part, independentment que sigui l'home o la dona qui aporta la seva energia a la família i no els seus diners, però sí amb el mateix reconeixement. No hi ha res de més desgrat que donar-ho tot per a la casa i els teus, fins la última gota de la teva essència, i a sobre poder-te sentir o que algú et pugui jutjar "com una mantinguda". Quanta injustícia s'ha comès anys rere anys sobre les dones, per una banda, que han hagut d'abandonar la creació de la família al seu gust i al seu ritme, patint-ne les conseqüències, i quanta injustícia per als homes, que se'ls ha relegat a ser simples màquines de fer diners sense oportunitat de desenvolupar altres facetes personals. I el pitjor de tot, qui ha acabat pagant amb tot són els petits de la casa, els més febles i desprotegits, que s'han quedat sense la qualitat d'atenció ni del pare ni de la mare.

L'equitatiu no ésque un membre de la parella aporti tot el sostén econòmic i l'altre tot factor humàa la família, sinó que les tasques, la satisfacció personal i el reconeixement social siguincompartits. I aquest ésl'objectiu per el qualhem de treballar tots: poder-nos dedicar tant a l'obtenció de diners com a la cura de la família per parts iguals. Un bon punt de partida és començar valorant i admetent el mateix mèrit i importància a les tasques que ens aporten diners com a les que ens aporten integritat. Si invertir la nostra energia a tot allò que no és mesurable en diners rep més prestigi, tant homes com donesreconeixerem amb més facilitat la necessitat de destinar el nostre temps a aquests aspectes.

images Zoom

images