Una família nombrosa

Marina Sancho

Paral·lelismes

Com ja sabeu m'agrada molt llegir. Bec lectures de diferents fonts i, a vegades, aquestes es mesclen en la meva ment i donen pas a formulacions que no sé si són del tot certes; el que sí, curioses.

El fet curiós aquesta vegada, el qual desconec si és casual o causal, és la manera com Eduard Punset descriu les cèl·lules canceroses:

"(...) desgraciadamente el celebro consciente se entera demasiado tarde cuando una de esas células ha decidido actuar como un terrorista: un tumor cancerígeno, por ejemplo, que decide por su cuenta y riesgo prescindir de la comunicación solidaria con su entorno, a cosra de poner en peligro a todo el colectivo"."

És a dir, les cèl·lules canceroses són aquelles que actuen per compte propi, les que "prescindeixen de comunicació solidaria amb el seu entorn", les cèl·lules individualistes.

El que m'interessa, o més aviat em preocupa, és que si preguntem a qualsevol expert en salut "física", en medecina, o a qualsevol persona quin és el mal dels nostres temps, de què mor o pateix la quantitat més important d'occidentals, ens contestaran sense dubtar el càncer. O sigui, aquestes cèl·lules que passen per alt la resta de sistema i actuen per banda posant en risc, o directament aniquilant, el tot.

Per altre banda, llegint a psicòlegs, sociòlegs, antropólegs, filosofs i altres pensadors, com Maria Jesús Álava, Lola mayenco, Albert Bandura, Jung, Vicente Ferrer oTeresa de Calcuta, me n'adono que el pitjor mal dels nostres temps a nivell conductual, sociològic o psicològic és l'aïllament, la manca de vincles significatius, en fi... l'individualisme i el fet d'haver de viure de manera isolada, sense tenir en compte el grup, sense necessitar ni donar-nos als altres. El fenomen relativament actual d'haver de viure "per un mateix", actuant pel propi interès enlloc de pensar en els altres, tenint en ment el valor del grup, la comunitat.

És casualitat doncs que els pitjors mals, tant a nivell físic, individual del propi cos com a nivell psicològic, siguin l'aïllament, l'haver d'actuar per compte propi sense tenir en compte la resta del grup, el prescindir d'una comunicació solidària amb l'entorn?

Si ho pensem amb profunditat i ho analitzem amb perspectiva, els humans hem arribat on som, a un estadi evolutiu i de poder sobre les altres espècies extraordinari, gràcies i només gràcies a la cooperació entre éssers de la mateixa espècie, gràcies a l'esforç comú, al poder que ens ha brindat unir les nostres energies per aconseguir objectius superiors.

És possible que la manca del factor que ha potenciat el desenvolupament de la humanitat sigui el que la extermini?

És possible que canviant la nostra manera de pensar i actuar, la nostra psique i la nostra conducta canviï el nostre cos?

Personalment, per si de cas i per plena convicció, proposo canviar de xip i viure més per enriquir la vida en general, tenir en compte i regalar més de nosaltres mateixos als demés, que quedar-nos-ho i viure estancats en el propi jo. Perquè tot el que no es dóna es perd.

https://www.youtube.com/watch?v=o5iXGgCYamg

http://youtu.be/o5iXGgCYamg

o5iXGgCYamg