En llegir l'anterior entrada en la que reflexionava sobre els diners, la meva àvia em va comentar que em faltava mencionar algun acte de generositat, de donar als altres, en la llista de les accions que jo duria a terme si ara mateix disposés de 500.000 euros al banc. En seguida li vaig explicar, i ara us ho explico a vosaltres, que no vaig incloure aquest gest perquè és un hàbit que tinc integrat en la meva quotidianitat com una premissa bàsica. Dono tant del que tinc com del que sóc, independentment de la xifra que encapçali el meu compte bancari, degut a que es tracta d'un estil de vida, d'una actitud que no depèn dels diners que posseeixi. Penso que donar és un acte intrínsec a les nostres vides. Tal com l'acció d'inspirar aire automàticament comporta l'acció d'expirar-lo, el fet d'existir i rebre tot el que necessitem per viure comporta en sí mateix l'acte de compartir. Estic segura que no podríem viure sense donar, tant de nosaltres com del que tenim. He constatat que hi ha quelcom d'erroni en el nostre llenguatge i en l'educació que rebem des de ben petits, el qual fa que associem el concepte de riquesa a l'acte de retenir, acumular i no repartir. És innat en les persones ser despreses, donar i compartir. Una prova, la meva filla de 17 mesos dóna alegrament tot el que té, el que més li agrada és repartir objectes que du dins un cistell, posar el seu pa a la nostra boca, ...Tanmateix, sembla que juntament amb la formació de la consciència del nostre "jo", sorgeixi inevitablement l'egoisme i l'afany d'acaparar, no donar i gaudir de forma aïllada dels nostres béns. De la mateixa manera, he pogut constatar que les persones més realitzades, satisfetes amb sí mateixes, felices i evolucionades són, alhora, les més generoses i més despreses de les possessions materials. Així, tal com ens desfem del nostre "ego" i admetem que som una part del tot i que la felicitat i benestar dels altres i del nostre exterior contribueix directament a la nostra, desapareix radicalment l'afany de posseir, acumular, retenir. Quant més sàvia i conscient dels propis orígens és una persona, més capacitat de donar té, ja que és coneixedora de la realitat que fet de posseir quelcom és una noció del tot fictícia doncs no tenim res més que el que som. I ho demostra el fet que quan ens morim no ens podem endur res, marxem amb allò que som, amb les vivències que hem tingut, les metamorfosis que hem protagonitzat, i els aprenentatges que hem realitzat. Tota la resta, que de manera tan naïf ens pensem que realment és nostra, la deixem, sense tenir res a fer-hi. Per aquest motiu educo els meus fills tant com puc en l'imprescindible valor de donar, el qual vull que sigui en ells un hàbit, una normalitat. Ara que s'acosten les festes de Nadal, per exemple i ens han demanat tres joguines cadascú, els anem mentalitzant que hauran de donar tres joguines també cadascú. El Roger vol Una bola del món que parla, uns Playmobil i un patinet, doncs ja sap que ha de seleccionar tres joguines que funcionin perfectament del seu repertori per regalar a alguna persona o associació. Tot i això, sóc conscient que no hi ha millor manera d'educar que l'exemple, encarnant nosaltres mateixos els valors que volem que els nostres fills aprenguin, per això m'ocupo d'integrar en la nostra vida tots els principis que crec que són imprescindibles per viure una vida plena i feliç.
3 min
