Una família nombrosa

Marina Sancho

Fregits o remenats?

Acabo de descobrir un nou síndrome. L'escriptora americana Sarah Ban Breathnach l'anomena "Fried or Scrambled?" i la seva traducció és "fregits o remenats'?". Es refereix als ous que hom serviria en un bar de carretera on treballaria després de deixar-ho tot i començar una nova vida des de zero, lluny de tot el que ens estressa. Una segona oportunitat per acabar amb la lluita que vivim en el nostre dia a dia: lluita perquè mentre som a la feina pensem en els nostres fills i tot el que ens queda per fer a casa, lluita perquè a casa estem pendents de la feina que hem deixat a mitges a l'oficina, lluita per els malentesos amb parents, veïns o amics, lluita perquè mirem per on ho mirem ens falten diners per fer tot el que volem, lluita perquè sempre anem amb la llengua fora i no arribem enlloc.

Alejandro Baricco, al seu últim llibre publicat, Tres vegades a l'Alba, també parla d'aquest síndrome. Ell no l'anomena "Fregits o remenats?" però, curiosament, a la seva història, la protagonista que pateix aquest síndrome també s'escapa de la seva quotidianitat, agafant l'autobús i començant a treballar, lluny de casa seva, com a cambrera en un restaurant de carretera perdut a l'Oest Americà, en el que acaba servint ous i demana als clients si els volen "fregits o remenats?". Tanmateix, Baricco conclou que aquest demanar una nova tirada de cartes al nostre destí és un pas en fals ja que sempre acabarem amb una vida similar a la que portàvem abans de fugir. Això és degut a que nosaltres no ens transformem, i per molt que canviem l'entorn, acabarem creant situacions molt semblants.

La meva teoria és que si dos autors que no tenen res a veure entre sí, una escriptora americana sobre desenvolupament personal i un novel·lista italià, coincideixen exactament en les descripcions d'un mateix fenomen és perquè aquest és més comú del que ens pensem. Us hi heu trobat alguna vegada? Esteu farts de suportar tanta pressió i per alleugerir-vos una mica feu volar la imaginació i us veieu duent una vida radicalment diferent? Jo sí que m'hi he trobat. En dies d'aquells tan caòtics que penses que no has nascut per portar una vida tan complicada, tan exigent amb la teva persona, sinó que has nascut per paladejar l'existència, per gaudir i per viure més com una ànima lliure que com una ànima encadenada.

Amb el temps i les lectures a experts, però, me n'he anat adonant que aquesta mena de fantasies, no són més que un crit d'alerta, un símptoma, que em diu que necessito aturar-me. Aturar-ho tot, escoltar el meu cor, la meva veueta interior i aleshores simplificar. Redirigir la meva trajectòria personal cap on em dicta la meva personalitat més autèntica. Pitjant el fre i revisant les meves prioritats, sempre prenc consciència que realment estic vivint la vida que jo he triat, la que jo vull, l'únic que em cal és no perdre'm en els detalls, en les imperfeccions i valorar de nou allò que em realitza. Així me n'adono que l'únic important és ser-hi. Tot el que necessiten els meus fills de mi és presència. Veure'm, viure'm tal com sóc, conviure amb mi. I tot això els ho puc proporcionar pel sol fet de ser-hi. Tot el demés és optatiu, és complementari i no ha de robar el protagonisme ni la importància del fet nu de SER-HI.

Per tant, alegrem-nos i felicitem-nos de romandre al costat dels nostres fills i no haver fugit. Oferir-los la nostra persona, tal com raja és el millor regal que podem fer a la nostra descendència. Ells no requereixen ornaments ni grans complicacions. Només necessiten una mare i un pare satisfets de ser prop seu, tranquils de saber que estan seguint el camí que ells han triat, feliços de saber que ho estan fent bé, capaços de trencar amb tot el que representa un obstacle per a la pau familiar, persones realitzades que saben transmetre als seus fills la finalitat última de l'existència: ser prou constants i valents com per interpretar la millor versió de sí mateixos i viure una vida satisfactòria.