Criatures 08/01/2016

Estima't a tu mateix, estima la teva mare

3 min

Sé que quan dormo em fonc amb la resta de la existència. És aleshores quan esdevinc una part indiferenciada del tot, no experimento pors, limitacions ni obstacles.Senzillament flueixo amb l'essència que em conforma, la plenitud que sóc i el poder que genero amb cada respiració. Dins d'aquest estat de bellesa i serenitat no em separo de la resta d'energia que es manifesta en forma de persones com jo, tan sols respecto cada faceta del meu ampli espectre. En aquests moments desitjo no despertar i no tornar a encetar la forçada lluita i el malestar que em provoca activar la meva ment aïllada del que realment sóc. Quan poso el filtre del pensament se m'acaben les idees, em cauen les ales i no percebo l'infinit amb la mateixa facilitat que quan sóc u amb tot. Quan em poso les ulleres del pensament racional em trobo envoltada de possibles perills, amenaces i temors. Quan actuo des del món de les idees em canso d'haver d'encarar-me a la realitat jo sola, sense el poder i la capacitat que m'atorga l'estat d'unitat, veig les persones com a desconeguts i fins i tot arribo a creure'm que un dia arribarà la fi de tot i no existiré. Tan greu és el punt de l'absurd en el que pot arribar la nostra mentalitat que fins i tot parlem de la nostra mare o els nostres fills com algú llunyà, desconnectat de nosaltres, que no té res a veure amb les persones qui som. Ho reconec, jo he arribat a enfadar-me amb els éssers més propers, pensant que creava una barrera entre nosaltres, convençuda que podia existir totalment desvinculada de les meves arrels. És clar que som éssers independents que estem preparats per viure de forma autònoma els uns dels altres, doncs tenim la capacitat d'auto-satisfer les nostres necessitats. Tanmateix això no vol dir que puguem negar el que un dia vam ser. Perquè, igual que quan una llavor es desprèn d'un arbre cau a terra, germina i dóna lloc a un nou arbre, reproduint exactament els mateixos trets essencials dels que reconeixem l'arbre que és, nosaltres les persones som una continuació dels nostres pares. La vida no és un punt i final en cada generació, només representa un punt i seguit en la història que narra la nostra genealogia. D'aquesta manera, m'entenc a mi mateixa com una nova versió de la meva mare, que segueix teixint el tapís de la existència, no des de l'inici dels temps sinó des del punt on es troben els meus pares. Per aquest motiu, no puc rebutjar tot quant ells han estat i repudiar-ho, negant tot quant ells són, sinó acceptar, integrar i transformar amb els meus recursos la realitat que sóc. El poder de la nostra existència es fa accessible quan partim de la nostra autèntica identitat i reconeixem la font d'on ens hem generat. No té cap sentit rebutjar el nostre passat, sí que el té aprendre dels resultats de les seves experiències per configurar el nostre present. L'itinerari que han seguit els nostres familiars per arribar fins el nostre naixement és un gran regal, el seu llegat que ens permet desenvolupar els nostres propis projectes amb tota la riquesa de la experiència del seu camí recorregut, sense cansar-nos, sense haver de carregar les seves conseqüències, sense el pes dels seus anys viscuts a les nostres espatlles. Els nostres parents esdevenen la clau per instaurar les bases del nostre futur perquè per una banda, podem gaudirdela solidesa de la seva evolució i, per l'altra, de l'impuls del nostre propi desenvolupament. Insultar, criticar, jutjar rebutjar i negar els nostres pares és insultar, criticar , jutjar i rebutjar una part de nosaltres. És dividir-nos i partir de la feblesa de l'aïllament a l'hora d'emprendre el nostre camí. És més útil recollir amb tendresa els bocins trencats dels nostres familiars i compondre'ls de nou, aplicant el nostre potencial per donar lloc a la meravellosa obra d'art que representa la història de la humanitat. Crec en la recomposició, en la imaginació, enl'evolució, en la gratitud, enla perfecció, enles noves possibilitats, enla re-interpretació, enla transformació i no enl'alienació, la lapidació, el castic, la culpa, la negació, la vergonya, o la revolució violenta. Podem tenir el món que volem exercint el nostre potencial, honorant qui vam ser una vegada i projectant qui volem arribar a ser. Els anhels es transformen en realitat abraçant el nostre present i modelant-lo amb la nostra determinació, no pas trencant allò que tenim, dividint allò que som i negant la nostra història, ja que creant barreres estem construint els obstacles que ens impedeixen nodrir-nos de lafont que ho sustenta tot. Per aquest motiu, enalteixo la meva mare i la considero el meu origen a qui rendeixo culte. Agraeixo la seva manera de ser i la respecto com el meu punt de partida, que em llença directa fins a la felicitat absoluta que experimento avui dia. Sé que la meva pau és la seva pau, l'experimentació de la meva plenitud repercuteix en el seu benestar i que la meva realització és l'èxit de tota la història de la humanitat.

stats