Ahir a la nit vaig tenir una reacció a al·lèrgica exagerada, se'm va encendre la pell de tot el cos i la sentia en plena flama. No és la primera vegada que em passa. He après què volen dir aquests episodis: em sobren coses a la meva vida. Tant física com psicològicament em saturo i esclato. L'al·lèrgia l'entenc com un procés en el que el meu cos ja no pot mantenir l'equilibri entre tantes substàncies que el penetren i fa una reacció d'emergència. Així és com em sentia emocionalment també.
Quan ja ha passat tot, m'he assegut i m'he preguntat: què em sobra aquesta vegada? I se m'ha fet evident que aquest cop és l'anestèsia el que està de més a la meva existència. És a dir, tot allò que emmascara la vida real, la de veritat, tal com és: el perfeccionisme, la comoditat, la seguretat, els capricis, la dispersió, ...tot el superflu que m'aparta del que veritablement em commou. Ahir sentia una pressió tan forta a tot el cos quan em bullia que veia com d'un moment a l'altre podia deixar de respirar i perdre la consciència. Sembla molt dramàtic però no va ser fins aleshores que vaig poder palpar el que m'importa de veritat: l'amor. Només volia dir als meus fills quant els estimo, només volia que sentissin la intensitat d'aquest missatge.
Aleshores, em pregunto per què quan estem bé no ens centrem en allò veritablement transcendental i ens perdem en mil i una preocupacions, pors, queixes, angúnies i tot allò que omple barroerament la nostra quotidianitat? I la única resposta ha estat perquè estem adormits. Perquè perdem l'energia en tot allò que és prescindible i esborrem el camí que ens porta al que realment ens dignifica. Com per exemple, la comoditat. Ens esforcem i lluitem per aconseguir la comoditat però la comoditat no ens condueix en lloc. No hem nascut per estar còmodes. En canvi, ens deixem la pell en la seva recerca: un cotxe més còmode, un sofà més còmode, una sala de bany més còmode, un electrodomèstic que et faci la vida més còmode, una amistat que et faci sentir còmode... I quan t'estàs a punt de morir penses, què coi m'ha aportat la comoditat? Res, absolutament res. Un part no és còmode però és essencial per a la vida. Aprendre a caminar no és còmode però tots els nadons s'hi escarrassen en pro de l'evolució. Sortir de l'àrea de comfort és l'únic que ens permet créixer. Escapar de l'estancament per expandir ens nostres límits no és còmode però és qüestió de vida o mort. Al final dels nostres dies, és possible que quan fem una mirada enrere veiem que tot allò per el qual hem sacrificat la nostra comoditat és el que ha valgut la pena. Arriscar-nos a dir unes paraules d'amor a aquella persona que no sabem si ens correspon. Fer aquell projecte que no té ni cap ni peus. Deixar el sofà i sortir a córrer. Ser coherents amb la nostra forma de ser. Tenir un tercer fill ara que ja estem bé amb aquests dos. Llegir aquell llibre que capgira tot el nostre pensament. Donar un nou rumb a la nostra professió, ...
És per aquesta raó que he esborrat la comoditat de la meva llista de prioritats i l'he substituït per allò que em fa vibrar de veritat: l'expressió de la meva personalitat. A vegades no diem les coses per no incomodar, o per no posar-nos en la incòmode situació de sobresortir o ser diferents dels altres. Com veieu, la comoditat mai ens porta a res, doncs callar per no encarar les conseqüències de la nostra forma de ser no fa més rica la nostra vida. En canvi, hi ha altres aspectes que certament aporten sentit a la nostra existència: la bellesa, el plaer, la creativitat, l'amor... Aquest és el fil argumental que perseguir en el nostre dia a dir. Tot allò per el que sentim que val la pena viure s'ha de mantenir com el punt on ens enfoquem i no permetem que res ens en distregui.
Cal no confondre, però, comoditat amb benestar. He renunciat a la comoditat i m'he enfocat cap el benestar. Cal estar bé saber prescindint de la comoditat. O és precisament saber prescindir d'aquesta el que ens aporta benestar. Ja que benestar literalment significa "condició de satisfacció i tranquil·litat", és a dir sentir-nos a gust en la nostra pell. És un estar que no depen de l'exterior, no la proporcionen ni els mobles, ni la temperatura ni el menjar. És una sensació fabricada per el nostre propi interior, que neix de la nostra profunditat i ho embolcalla tot. En canvi, la paraula comoditat significa "qualitat de no tenir molèstia ni necessitar esforç". De tal manera que posa el nostre estat en mans externes "no tenir molèstia" donant per suposat que els agents exteriors tenen el poder de modificar el nostre propi estat. La comoditat ens roba l'autoria del nostre estat emocional mentre que el benestar ens fa responsables de la producció del nostre plaer mitjançant l'esforç i l'abstenció de l'enllatada comoditat.
El meu propòsit és aclarir la meva atenció perquè aquesta sigui tan nítida com quan percebo que està apunt d'acabar-se. Tant la comoditat, la seguretat, la por, els capricis, l'enveja, les preocupacions com el perfeccionisme obstrueixen els nostres sentits, impedint-nos seguir el fil d'allò que ens commou realment. És a dir, ens aparten del veritable motiu de la nostra vida. Aquest és doncs l'objectiu de la meva dieta depurativa existencial aquesta vegada: aparcar de la meva vida tot allò que m'allunya de l'argument que estic construint i centrar-me en la creació del meu benestar. Sou benvinguts a sumar-vos al meu procés.
