Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

Jo també he sobreviscut a una festa d'aniversari amb nens...

Nervis, crits, piscina de boles, sucre i nens...molts nens, bé, podrien ser més, però a la classe del Martí hi ha passa de varicel·la, i a tu que t’encanten els nens, però que saps que a la que s'ajunten tots en un local d'aquests plens de tobogans i boles i comencen a fer el cabra, la teva dosi de “Gelocatils” setmanals augmenta com per art de màgia. I és que abans les festes les fèieu al parc, però és clar, sempre pendents del temps i improvisant...doncs directes al local de la festa, que a més mola molt!!!!!

Però llavors el teu TOC et truca a la porta un cop més, i et recorda d’altres festes a espais tancats que t’han explicat amics o coneguts com qui t’explica pelis de por, o experiències traumàtiques, festes plenes de nens petant el Mcdonalds, o en llocs tancats on els nens no podien fer res i acaba la cosa com al Royal Rumble de “Pressing Catch”, o a Telepizzas del dimoni (pizza per berenar? Arghh), o festes on repartien als nens el mític “Melody Pops” (sí, la xuxe amb “pito”) i sorties de la festa volent llançar-te a la via del Trambaix...i tens por, molta por.

I llavors comença la festa i els nens comencen a suar, a cridar, a cantar, a ser nens en estat pur, i a tu això t'encanta, però també t’accelera el TOC...un cop més. I és que el dia anterior ja ho vàreu celebrar amb la família i amics, i porteu tots una ressaca que ni t'explico (sobretot de xocolata i porqueries). I comença el bany de regals, i tu que els vas dir clarament a tots els pares que no calia res, i gairebé ningú t'ha fet cas, i alguns regals són molt aparatosos, i tu amb un somriure “desquiçiat” tipus Joker els hi agraeixes, “cagant-te” per dins en ells, perquè la teva casa ja no s'assembla al fotut “Toys’ r us”...simplement ho és.

I tu que ets previsor has baixat la música, i aprofites que hi ha un futbolí per jugar amb el teu cunyat i altres pares, i així desconnectar una mica, però no pots evitar mirar de reüll els nens, al teu fill, que saps que és un nervi, amb una irrefrenable por que hagueu de sortir tots d'allà en globus, o hagueu de trucar als bombers i de rebot acabeu com a la peli "El colós en flames " i sortint al 3/24 .

I a mesura que passa la tarda, s'acosta l'”hora de les bruixes”, que és aquesta hora que et dóna la mateixa por que la peli "Creepshow ", hisenda o l’uròleg, i que els nens estaran passats de voltes i amb límits de sucre denunciables, que començaran a barallar-se per qualsevol cosa, una llaminadura, un “ganchito”, una disfressa, un cotxe blau ( hi ha 30 vermells i tots voldran el blau ), i es començaran a semblar a aquella mítica escena dels “Gremlins”, sí, la que estan tots els bitxos veient “Blancaneus”. I és quan tu faràs un "Forrest Gump ", ai no, que no pots, que és l’aniversari del teu fill! I llavors et sents molt cabró, perquè el que abans et feia pena de la varicel·la , ara penses alleujat: " Si arriben a venir tots, sortim al 3/24, fijo".

Però llavors t’hi fixes en la llunyania, i veus que és més tot fruit del teu TOC i no pas que la cosa perilli d’acabar sortint per la Tv o acabar a comissaria, perquè la festa està anant genial, i sí, hi ha hagut algun conflicte típic: baralles, plors i alguna mossegada, però en general tothom està realment content...llavors te’n recordes dels teus aniversaris de petit, i recordes la il·lusió que et feia celebrar-los (bé, com ara), i jugar als “Goonies”, i obrir regals i barrejar la fanta i la coca- cola i beure-te-la d'un glop...sí, això era “lo más”. I te'n recordes que tot això que fan els nens que de vegades semblen l’escena del cine de “Gremlins"...vaja, tu també ho feies. I llavors veus com en el pastís de llaminadures queden 4 llaminadures de maduixes...totes elles mossegades i deixades al seu lloc...i llavors somrius i penses: " Mira que són “cabroncetes ".

I arriba el moment de bufar el pastís de maduixes i xocolata blanca que t'ha fet la mama...com és la mama de “solete”, li pregunta al Martí de què vol el pastís, i aquest li demana de maduixes amb xocolata blanca...i aquí el té. I quan el Martí bufa, veus la felicitat seva, la dels nens, i tots volen tornar a bufar i a bufar...i vinga a encendre l’espelma una i altra vegada i vinga a bufar...

I quan arribes a casa, el Martí està tan i tan cansat, que amb prou feines sopa, passa del conte i s'adorm en 3 minuts i 20 segons...el mai vist. I llavors veus el menjador i les joguines t'ho envaeixen tot i saps que t‘acabaran envaint i moriràs tristament ofegat per un “tragabolas” o una pilota gegant del Doraemon...però tot i així somrius, però sense somriure de Joker, i recordes al Martí a la festa...i somrius, i recordes al Mario com de bé s'ho ha passat...i somrius, i recordes com de bo que estava el pastís i somrius...i et recordes de la tia Gemma, i el tiet Diego que són els que li han regalat aquesta festa al Martí amb els seus amiguets de la seva classe...i somrius, i els dónes les gràcies, i què millor que fer-ho en un post: gràcies per la festa guapos, però sobretot gràcies per fer somriure al Martí...un cop més.

Zoom