Criatures 31/10/2013

El sisè sentit

6 min

La meva dona Vanessa creu que el Martí té un sisè sentit. M’ho va dir fa unes setmanes, com la cosa més normal del món, com si sempre ho hagués sabut, com qui diu que al nen li agrada el beisbol, li encanten els “makis” i els “sushis” o que ja sap fer l’ullet...ho va dir amb tota la normalitat del món. Llavors jo em poso dels nervis i li pregunto amb les gotetes de suor al front caient: “Però que vols dir? Que veu morts?”. I ella em respon amb un mig somriure: “Bé, que està sensibilitzat amb el tema”. A veure...és veritat que fa anys em van dir que el Martí s’assemblava al nen del film de “El sisè sentit”, però coi, tant? Un servidor sempre ha escoltat que els nens estan més oberts a aquests tipus de fenòmens, així que ni vaig pensar a portar-lo al parapsicòleg del barri (tenim parapsicòleg al barri? Ualaa, molaria molt), ni vaig pensar en abandonar a la família temorós, i agafar el primer vol cap a Groenlàndia, per exemple...És més, us haig de reconèixer que jo crec que en aquestes coses, és més (i ja van dos): exigeixo que tot això dels fantasmes, esperits etc...sigui veritat, perquè com ens morim i no hi hagi res de res, doncs serà una autentica putada. Això sí, des d’aquí faig una crida a tots els meus estimats avantpassats per dir-los que sí, que m’encantaria tornar-vos a veure, però millor en una altra vida, de bon rotllo! I és que passo que se m’apareguin mentre m’estic dutxant, jugant a la “play” o cuinant el meu plat estrella (sí, amanida de pasta, què trist)...De debò, us estimo molt, però millor ens veiem en un altre moment, ok? Tot va començar quan el Martí era un nadó. A la meva pobra dona li havien marcat a la pell entre tot l’entorn (rotllo vedella amb foc provinent de l’infern) el mític: “No deixis que els teus fills entrin al llit”. Així que la pobra cada cop que el Martí tenia gana, s’aixecava, es posava a les fosques al sofà i el petit vinga a mamar. Jo em vaig solidaritzar amb ella les primeres nits (ja sabeu que el meu sobrenom és ONG...és broma), però sort que de seguida em va dir (gràcies! gràcies! gràcies amor, t’estimo tant!) que era una tonteria que estiguéssim tots dos allà morts de son asseguts al sofà. Així que aquelles nits a la foscor , el petit Martí mirava el sostre, i seguia quelcom amb la mirada, d’un costat a l’altre. Us imagineu la cara d’acollonida de la meva dona? També mirava aun punt concret on (us ho juro) no hi havia res...i llavors somreia (el Mario també ho fa això), com si quelcom o algú li estigués fent alguna ximpleria perquè rigués. Apunt Mega important: amb el temps, vam passar de les xorrades que et diu tothom quan ets pare, fins a tal punt que ara dormim tots rotllo comuna “hippie” a l’habitació. Un dels primers moments “Sisè sentit” no podia ser a un altre lloc que al passadís, i és que un dia el Martí, amb 2 anys, va començar a mirar al fons del passadís i a dir: “Hola nen”. La meva dona estava al sofà i esgarrifada i sense mirar li preguntava: “A qui li dius hola?” Resposta del Martí: “Hi ha un nen al passadís”. Glups... Seguim...hi va haver una temporada que el Martí deia que hi havia una noia al passadís (i vinga amb el passadís) de casa. Coincidia en que allà, tenim un pòster del meu film favorit de tots els temps: “Perseguint a l’Amy” del Déu Kevin Smith, i deia que li feia també por el pòster. Per tant 2 més 2 són 4 pensava jo! La noia de la qual tenia por, era la preciosa Alissa del film...però se’m va oblidar un petit detall. El Martí deia que la noia tenia un barret...i la noia del pòster no té barret. Aixx que patirem... La situació era força “heavy”,ja que la noia només li feia por durant la nit, i és que pel dia quan el Martí marxava al col·legi, aquest li deia somrient: “adéu noia!”. Així que vam treure el pòster i vam posar un del film ”E.T”, llavors deia que veia un extraterrestre al passadís (és broma)...deia que també li feia por, així que el vam tornar a treure i li vam dir que li posaríem un pòster de “Bob, esponja”...ala, i tots contents. Hem tingut més moments “Cuarto Milenio”, uns han sigut falses alarmes, i d’altres han sigut una mica més sospitosos de que el teu fill és “nena Poltergeist” en potència: Sens dubte el més divertit (ara que l’explico, és clar) va ser quan a les tantes de la nit i tots 4 al llit , el Martí ens insistia que tenia por i ens deia que hi havia un home a la porta. Arghhhhhh!! Per sort, ràpidament ens vam adonar que era la taula de planxar. Hi va haver un altre cop que passant per davant de la seva habitació el vaig escoltar que deia enfadat: “Deixa’m en pau Pit!”. Primer em vaig ratllar molt...però sí, ho heu endevina’t! el Pit es “l’emprenyador oficial” de “La casa de Mickey Mouse”, per tant, res de trucar al parapsicòleg...de moment. Un altre moment aquest sí de “gallina de piel” el va patir la meva cunyada, quan el Martí li va dir a les tantes de la nit i a casa seva , que hi havia un senyor gratant-se la panxa davant el llit. I no, no hi havia ni taula de planxar, ni res semblant i la pobra es va acollonir moltíssim...avui en dia encara ens ho recorda (em passa a mi i crec que encara estaria ingressat a l’hospital!). Amics! és el que té tenir com a fill al nen de “El sisè sentit” (per cert em sap greu dir-ho, però espero que quan creixi el Martí no es quedi com aquest actor pobret, que està fet un nyap). L’ últim cop que el Martí s’ha comunicat amb el seus” amics” que no són ni els del parc, ni els del “col·le”, ha sigut fa uns dies i ho he patit jo en primera persona: quan marxàvem cap el col·legi, havent tancat la porta de l’ascensor , el Martí es va acomiadar d’algú molt somrient mentre el mirava pel vidre. No, no hi havia ningú així que li vaig preguntar: “A qui li deies adéu?”. I el Martí em va respondre: “A un nedador...un nen”. Haig de reconèixer que això m’ho fa a les 23.00 del vespre i ho sento, però me’n vaig a Groenlàndia i els abandono a tots, però com era pel matí m’ho vaig prendre en broma i ja posats...li vaig treure informació: Segons el Martí , a qui va saludar era a un nen nedador, que vivia a casa i dormia al llit del Martí (bé, ja que fem collit, que algú aprofiti el tros de llit de la seva habitació,encara sort) i el més important, no només era amic del Martí...també era amic del papa!! Toma!! Yuhuu!!! Sí, vaig ser tan friki que li vaig preguntar si el nen nedador també era amic meu, no fos que el fantasma estigués enfadat amb mi per pensar que com a pare, ho faig com el cul, i totes les meves figures d’acció articulades que tinc guardades des que tinc 15 anys, em volessin al cap...buf, no hi ha res com tenir contents als fantasmes... En definitiva, jo sempre he pensat que una de dues: o el Martí té molta imaginació (que la té) o realment té un sisè sentit...Sigui el que sigui, l’estimarem a ell i per suposat als seus “amics”, siguin imaginaris, avantpassats o sortits directament de la peli “The Ring”... Així que per si no ho sabeu, dir-vos que tinc un amic nedador que és un fantasma i que se li il·luminen els ulls amb foc quan s’enfada (això últim és mentida, però quin “iuiu” eh?), per tant ni se us acudeixi deixar-me comentaris de mal rotllo en aquest blog, ni molt menys em feu la vida impossible, per suposat no em digueu com haig d’educar als meus dos fills, i sobretot i això últim és molt important: cuideu-me molt...Per cert, aquest Nadal surt la Play Station4 al mercat, i em faria tanta il·lusió que algú me la regalés... Bona castanyada! I feliç Halloween per a tothom!

stats