Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

La madrastra

Tot va començar a la reunió de presentació del curs de P-3. Allà vam conèixer les 4 professores que formaven l' "Infantil" a l'escola; una d’elles seria la mestra del Martí. D’entre les 4 destacava una professora jove, amb els rinxols perfectament arrissats i un somriure perfecte i esplendorós, i que sempre que somreia eclipsava l’ aula i feia que tots els pares automàticament es posessin les ulleres de sol. Quan parlava transmetia una seguretat abastant; era dolça, agradable i crec que en el conflicte palestins amb Israelians, de ben segur que seria capaç ella soleta de posar-hi una miqueta de pau...

“Aquesta és la que vull!”-vaig pensar amb un somriure d’orella a orella, imaginant-me aquella extrema dolçor a l’aula, amb el Martí entusiasmat anant a l’escola per poder gaudir d’ella-...però no, la “rinxols d’or” no li va tocar com a professora de P-3, i no només això, sinó que li va tocar una altra mestra d’aquelles 4, i per ser sincers, bastant més gran, bastant més seca i ja posats, que em recordava perillosament a algú. I va ser tornant a casa pujat al trambaix amb el pertinent “bajón” i somiant encara amb la “rinxols d’or”, quan me’n vaig adonar a qui em recordava aquella cara poc agradable, fosca i alarmantment enigmàtica: a la madrastra de la pel·lícula “Ventafocs”. Llavors les suors fredes em van començar a recórrer tot el cos, imaginant-me al petit Martí netejant la classe amb una baieta “ballerina” (però no com la del anunci que balla i ho neteja tot), recollint tots els joguets de les classes d’infantil i primària, netejant ell solet el menjador després que tots els nens ho embrutessin tot de mandonguilles i macarrons, i tot això sense l’ajuda de ratolins o fades i de pas sent atacat per corbs, bruixes, dimonis, trols...stop, stop!! Un moment! PROU!

Sí, el mestre Cuní em va fer deixar de pensar de cop, i és que era evident que la imaginació un cop més, m’estava jugant una mala passada! En aquests delirants casos de “catarsis imaginativa”, em justifico dient (és com una manera d’amagar segons quins trets paranoics d’un servidor) una de les meves entranyables frases juntament amb els clàssics: “Me’n vull anar a viure a un càmping i que els hi donin a tots!”, “Merda, s’ha acabat la coca-cola!”...i és el mític: “tinc molta imaginació....per a les coses bones i per a les dolentes”.

La “senyu” del Martí no era de cap de les maneres la madrastra de la “Ventafocs”, simplement s’hi assemblava o millor dit, m’hi recordava a aquell maleït personatge sinistre, i de pas feia que arribés a límits paranoics que jo mateix desconeixia de mi. I és que la dona en les distàncies curtes, haig de reconèixer que guanyava, però aquella mirada de “madrastra”, collons! No li treia ningú...

Llavors en arribar a casa, vaig pensar perquè dimonis no li havia tocat la “rinxols d’or”, o millor encara, ja que s’assemblava la mestra a un personatge d’un film de Walt Disney...perquè no millor que s’assemblés a un altre? O millor encara, ja posats, que la mestra fos un dibuix animat!

Llavors em vaig començar a imaginar que la professora del Martí era l’Ariel de “la Sireneta”! Què maco, ballant i cantant totes les classes la cançó“Sota el mar” amb el cranc Sebastià i companyia. Un moment, però no! L’Ariel és una sirena, no sobreviuria donant classes a una aula sobre els tipus de crustacis existents al mar i moriria ofegada, causant un trauma a tots els nens ja de ben petits, i de ben segur amb danys irreparables. Millor pensar en una professora més humana, més maca, més...ja ho tinc! la Pocahontas. Si, ella podria mostrar als nens que tots som iguals i que tot i la diferència de cultures, races o ètnies...tots som germans...buf, però crec que no, no funcionaria. La “Pocahontas”seria una “senyu” massa espectacular, els pares es barallarien amb les seves dones per anar a buscar a la canalla i veure a la Pocahontas ni que fos uns segons, preguntant-li qualsevol excusa del nen, i de pas batent el rècord guiness de pares divorciats o separats en una mateixa escola...Arghhh, millor que no! Llavors vaig pensar en quelcom menys espectacular, però igual de dolç, ja està! Qualsevol de les altres “princeses Disney”: La Mulan, la Bella, Rapunzel, l’Aurora, si, totes amb una màgia especial i amb un...un moment, no, no, totes aquestes “noietes de cara bonica” son massa ensucrades, nyonyes i estic segur que abans que arribés “la castanyada” tots els pares estarien arruïnats amb les visites al dentista, i de pas em temo que els nens acabarien una mica ximplets, parlant en plata.Vaig seguir pensant...i si fos un mestre? Un animalot? I si fos “la bèstia” de “la bella i la bèstia”? Ja sabeu allò que diuen a la peli de “la bellesa està a l’interior”, quin gran ideal pels nens...Sí però ben mirat, acabarien tots plorant i espantats amb la sola presència del bitxo per molt que sabessin que fos un príncep maleït (si, si explica’ls-hi a les pobres criatures). I ja posats això de "la bellesa està a l'interior" pinta molt maco...però siguem sincers, a l'exterior també hi ha bellesa!

Seguim... I el Peter Pan? No, cap nen voldria créixer!! 101 un dàlmates? Argh, massa gossos per a una aula tan petita, i després neteja les caques... Pinotxo? noo, tots els nens mentirien massa aviat, Bambi? No perquè a la mestra Bambi li faltaria temps per explicar als nens tota traumatitzada la mort de la seva mare. El geni d’Aladdin? No, tots el nens sortirien tocats de l’ala, Simba de “El Rei lleó”? No!!Vindrien els del Zoo a emportar-se’l i tindríem el drama muntat a la classe. Hèrcules? buf, la classe es convertiria en un ring de “Pressing Catch”. Tarzan? noooo, seria el mateix que amb la Pocahontas però a l’ inrevés (ja em veig totes les mares cardíaques a la porta de la classe). Quasimodo de “El geperut de Notre Damme”? Buf...definitivament no.

Reconeixeu-m’ho, cap personatge de cap film de Walt Disney seria el més adient com a mestre de P-3 del Martí, si més no...cap em feia el pes. Així que el dia següent vaig portar al Martí al col·legi convençut que aquella mestra que em recordava a la madrastra de la "Ventafocs”, era només això, una similitud originada per un pare paranoic que té massa imaginació i massa temps per pensar. Així que vaig arribar a la porta de la classe, em vaig apropar a la mestra i vaig intentar mirar-la a la cara...i amb uns altres ulls...

Sí, em vaig imaginar que era la Pocahontas, què voleu que us digui, prefereixo això que acabar boig en un manicomi...A més si us sóc sincer, vaig tornar a casa més tranquil i, que coi, molt més content.

Zoom