Criatures 06/03/2014

No serveixo per això de ser pare!

4 min

A la vida, hi ha moments que te n’adones que per a segons quines coses, doncs no serveixes...i punt. Sí, sempre has estat un paquet en qualsevol esport: ni bàsquet, ni futbol, ni res de res, ets un inútil amb les coses de manualitats amb els nens, les quals et treuen de polleguera amb una sorprenent facilitat, mai has entès les “mates” i per sort o per desgràcia, mai les entendràs. Sempre has intentat anar de romàntic amb les noies, però sempre t’han vist el llautó d’una hora lluny, conscients que més que un romàntic, ets un pocapena “sensiblero” que ha vist massa comèdies romàntiques infectes, “vamos”, una autèntica farsa. També te n’adones que portes tota la vida intentant no fugir als teus móns imaginaris cada cop que t’estan explicant quelcom que et sua tres pobles, també que mai podràs conduir un cotxe, ja que sempre t’imagines impactes i explosions “Made in Hollywood” mentre vas de copilot, o que et passaràs la vida escrivint amb dos dits (sí, blogger i guionista i incapaç de realitzar un putu curs gratuït de mecanografia...”manda huevos”, que diria aquell). Mai entendràs un debat polític, mai cuinaràs un arròs amb llamàntol (bé, ni una paella, una fideuà o una truita de patates) i mai et llegiràs “El Quixot”. Llavors un dia d’aquells que estàs a punt de tirar-te per la finestra perquè creus que amb la canalla ho estàs fent com el cul, vas passejant pel carrer i veus...que tot es harmonia. Als parcs els nens jugant feliçment, ni una baralla ni un crit...i comparteixen els berenars i les joguines! Et trobes amb amics i els seus fills estan somrients, ben vestidets i pentinadets, i et juren i perjuren que les adaptacions als col.les han anat genial, que entre els dos germans no hi ha gelosia i que mai hi haurà, que no saben què és això de les rebequeries, que mengen de tot, que ells poden dormir més de 8 hores seguides, que la seva vida sexual és una maleïda peli porno, que poden anar al cine 3 o 4 cops al mes i sortir de festa amb els amics sempre que els hi roti! Entres al Facebook i tots son fotos de pares i fills amb somriures “Profident” i amb estats de felicitat absoluta...llavors mires al teu voltant i sí, tens ganes de fer un Forrest Gump per enèsima vegada. Però aquesta vegada has arribat possiblement a la conclusió més devastadora i terrorífica de tots els temps... seus a un banc i et dius en veu alta a tu mateix: “No serveixo per a això de ser pare!”. Sí, arribar a aquesta conclusió amb dos nens de quasi 1 i 4 anys respectivament, és per fer-s’ho mirar, per no començar a dir adjectius ofensius i malsonants. Llavors te n’adondes que els teus fills són com una fotuda pel·lícula de David Lynch, sí, aquell director que fa pel·lícules que mai entens i mai entendràs, i que cada cop que veus algun film d’aquest paio, tothom l’entén menys tu, i llavors et fan sentir un autèntic imbècil. I llavors recordes com en tenies de ganes de xiular al final de la peli “Mulholland Drive” al festival de Sitges, com en tenies de ganes d’estrangular al director i cremar l’Auditori, i com se’t va quedar la cara de gilipolles quan es va acabar el film i tot el públic es va posar dempeus aplaudint ben emocionat. Doncs això...que mai entendràs la paternitat. I dóna igual que la teva dona s’hagi llegit tots els llibres molons de criança i te’ls xivi (sí, tampoc serveixes per llegir-te’ls tu) que de la mateixa manera que no serveixes per muntar un moble de l’Ikea (“es de ser inútiles”), per jugar als escacs o per muntar una tenda de campanya o encendre una barbacoa...tot apunta a que tampoc serveixes per a ser pare. Llavors un dia d’aquells que ets sents més abatut que el coiot en cada episodi, quan sempre guanya el correcamins (ja cansa una mica, no?), fas un cafè amb el teu amic Roger que també és pare de dues criatures i et reconeix que un dia estava tan amoïnat i se sentia tan impotent que mentre la seva dona treballava al vespre li va enviar un “whats app” amb aquest text: “He fracassat totalment com a pare, me’n vaig a dormir...bona nit”. Tot seguit va apagar el mòbil i de retruc quasi va tornar boja a la seva dona. Llavors en aquell precís moment una música celestial es va apoderar de mi i em vaig adonar que el Titanic s’estava enfonsant, que entrava aigua per tot arreu, que la cosa pintava magre i que a més a més no sabia nedar...però que en aquell vaixell no estava sol. Que allà estava el Roger amb mi,en el mateix camarot i ens recolzàvem mútuament i de pas ens escalfàvem els peus, i que a més també hi havia un munt de pares en aquell mateix vaixell que encara no havien sortit de l’armari i havien reconegut públicament que ells també hi ha dies que agafarien el primer vol a Austràlia i abandonarien la família, i que les fotos que pengen al facebook són els 4 moments comptats a la setmana en els quals els nens no es barallen entre ells i poden sortir ben macos (a part que a vegades abusen del Photoshop). A més el Roger no només no entenia les pelis de David Lynch sinó que a més no sabia ni qui era aquell director de cinema i a més a més...li suava la titola (parlant en plata), què n’ets de gran Roger!!! Llavors ens vam animar i vam arribar a la conclusió que tampoc ho fèiem tan malament, i que no, ni molt menys érem pares models, però almenys ens esforçàvem a fer-ho el millor que sabíem fer (bé, diuen que qui no es consola, és perquè no vol, no?) Vaig arribar a casa i el primer que vaig fer va ser veure “Mulholland Drive”, i juraria que vaig entendre quelcom i tot. Ara només em quedava cuinar millor (o simplement cuinar i no abusar de “La Sirena”), muntar un moble de l’Ikea i fer una mica d’esport i allò d’El Quixot”? Bé, ho deixo per a una altra vida...de bon rotllo.

stats