Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

"No m'encanta el Mic!"

Quan vaig escoltar aquelles paraules, quasi se m’atura el cor de cop: “No m’encanta el Mic”, em digué el Martí amb cara de “pocs amics”. Em vaig asseure una mica nerviós, vaig obrir una coca cola amb el nom de “Yolanda” (vinga amb la Yolanda, ja m’han tocat unes quantes vegades) i el vaig mirar fixament. Ell, que havia sigut el “groupie” número 1 del gos? Ànec? Marmota? Què dimonis és el Mic en qüestió?... Ell, que tenia una samarreta preciosa de color taronja del Mic...Ell, que se sabia les cançons de memòria amb les quals ens havia torturat dies sencers sense pietat...Ell, que sempre que hi havia baf en el mirall del lavabo, m'obligava a dibuixar el cap del Mic, provocant l'histerisme de la mama... ijo,que li havia explicat un milió de cops aquells contes fent les veus de tots els personatges (“un que s’ho curra”), ara resultava que no, que el Mic ja no molava.

Zoom

Ho reconec, la competència en el món dels “dibuixos animats” és ferotge, aferrissada i cruel...molt cruel. Amb el pas dels anys, els nens cada cop volen més “chicha” als dibuixos... i jo que ho entenc! A més, també us haig de reconèixer que aquell fons negre que té el Mic sempre m’ha inquietat...i el “5 segons” què voleu que us digui? Els seus intensos ulls mai m’han convençut, però també és veritat que mai m’hagués imaginat que un personatge tan entranyable, simpàtic i inofensiu com el Mic, acabés sent defenestrat sense cap tipus de mirament pel meu fill Martí.

Llavors ho vaig veure clar, era l’inici de la fi. El Martí s’havia fet gran de cop...I llavors ben aviat arribarien els gustos de dibuixos animats més violents, el “kame hame ha” i les “hòsties” per tot arreu. Tot seguit li entrarà la vergonya cada cop que ens acomiadem d’ell a la porta del col·legi, ens ho qüestionarà absolutament tot, l’adéu al peluix del Dumbo per dormir és ja un fet, començarà a tenir “millors amics” i “novies”, i també començarà a tenir deures. Després es preguntarà perquè collons dorm amb els seus pares i què diantres és això del collit, llavors ens exigirà dormir sol a la seva habitació envoltat de pòsters del “LinternaVerde” i “Spiderman”. Ens veiem collit! (yuhuuu!! Ehem, perdó).

Més tard vindran els primers desamors, les reunions amb els tutors, per donar pas després amb els directors, les hormones, el canvi de veu (genial, ja no perillarà el meu delicat timpà), l’edat del “pavo”, la vergonya i la tonteria per tot i les contestacions amb les que et donaran ganes de empaquetar-lo cap a la Xina.

Llavors voldrà les bambes de marca, res de “mercadillo” o Decathlon...(això ho entenc, mama recorda-ho sempre: no són el mateix unes Reebok que unes Rockdock), consoles de videojocs que ens faran fer hores extres a la feina, i ens demanarà “la setmanada “ per anar a fer el golfo amb els seus “amiguetes”.

També descobrirà que a Internet no només hi ha la pàgina de “El Mundo Deportivo” i els xats, i passarà a descobrir els vídeos de “noies que s’estimen”...l’olor a la jaqueta a tabac, “botellons” (nooooooooooo!), les xerrades de sexe i drogues (això sí que em fa por, i no la nena de l”Exorcista”). Les col·leccions de carbasses (tret que s’allunyi de l’estela de son pare i sigui un Don Juan), la rebel·lia per tot, el “no t’escolto”, El “el món no m’entén i molt menys tu papa”.

Les primeres parelles, les primeres cites, els primers interrogatoris (ho sé, sóc el pitjor), els estudis, les carreres, les feines (el meu cap és un cabró) i llavors un dia, marxarà de casa amb un noia que de ben segur que a mi en caurà molt bé i a la meva dona no tant, i tot seguit al cap d’un temps marxarà el Mario...i ens quedarem sols. I llavors trobaré tant a faltar quan el Martí em clavava el genoll a la panxa mentre dormia...

Però això no és el pitjor, i és que un dia em trucarà emprenyat com una mona i em dirà: “Ja et val papa! Escriure en un blog des que tinc 2 anys sobre les meves intimitats perquè les sàpiga tothom...t’odio!!!”. Llavors em deixarà de parlar, i contractarà uns sicaris perquè una trista nit....un moment...PROU! ja hi tornem a ser...

De sobte vaig deixar la catarsis emocional (ja en van moltes) a un cantó, i vaig deixar d’imaginar-me l’imminent futur del meu fill. Me’l vaig quedar mirant, i mentre ell em mirava“en pla” : “aquest papa no hi toca”, li vaig preguntar: “Martí, si no t’agrada el Mic...el trec? I el Martí em va dir: “No!”, i va seguir mirant-lo.

Llavors vaig somriure...i vaig ser tan feliç...imagineu-vos el meu grau de felicitat, que un servidor que sempre ha sigut “carn de barra” a les discoteques (els 3 cops que he anat a la meva vida), em van venir un ganes boges de ballar qualsevol ball estúpid: la conga, la lambada o el “coyote dax”. I és que estava tan content, que si em diu el nen que vol per reis aquella casa del Mic que venen i que quan vaig veure el preu, vaig tenir ganes d’enterrar-me viu, us poc assegurar que si els reis no li porten, tindran amenaces de mort d’un servidor. I és que sí, el meu fill es feia gran, però ja sabeu el que diuen: “Nens, no tingueu pressa a fer-vos grans”. Així que mentre li segueixi agradant el Mic....problema resolt.

Per cert: Mac mec mic, tocat el melic!...“Si no lo digo reviento”, que dirien.

Zoom