Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

Fill meu, no vull anar al parc...

No vull anar…ho sento, però no vull…ho dic 1000 cops i 1000 cops ho diré. Prefereixo un cap de setmana al Motel Bates de “Psicosis”, fotre’m 2 pizzes hawaianes familiars seguides (sí, jo sóc el que odia la pinya a la pizza) o un retrobament el dia del concert de la meva vida amb aquella ex-xicota que vaig deixar pel mòbil i de mala manera…Una visita al dentista, a l’oficina d’hisenda o la botiga Primark un dissabte a la tarda, una abraçada ben forta del Vicente (aquell que em robava els “bollicaos” de petit) o una visita guiada a una “apassionant” fàbrica de capses de cartró…

Prefereixo 10 dies tancat a la “batcova” mentre tothom està a la platja, de paella o de festa, un massatge prostàtic (fins i tot dos), una rebequeria dels meus dos fills a la vegada davant la família sencera de la meva dona i la meva pròpia família, una migranya el dia que he d’anar a l’estrena de la nova peli d’ “Star Wars” de J.J. Abrams, palets de cranc per esmorzar, per dinar i per sopar.

De debò que no vull anar, no, no, he dit que no! Us faré massatges als peus cada dia, tindré la casa com una patena, aniré a salvar balenes on em digueu, treballaré 60 hores setmanals en aquell estrany restaurant xinès de sota casa, no ensenyaré als nens a fer “el molinillo”, faré bondat i no beuré més Coca-Cola ni menjaré “bolleria industrial”, no em gastaré els diners que no tinc a l’Fnac…

No…de veritat…no!! No vull anar…nooooo...no vull baixar al parc jo sol amb els dos nens, sense la mama que és “el comodí del públic”, i amb desenes de nens amb l’energia desbocada, patins a tota velocitat, rebequeries cada 5 segons, crits, plors, nens barallant-se pel Mic o pel cub violeta del sorral, d’altres pujats a la caseta de fusta de colors i saltant rotllo “de liana a liana” com el Tarzan, partits de futbol amb 30 jugadors al camp, mentre molts pares estan a les terrasses del bar fotent-se un quinto i unes braves (cabrons, no em deixeu sol!!!), “canyardos” amb pilotes de futbol que acabaran a la meva cara o als meus ous...fang, sorra, tobogans de la mida d’Austràlia, i una horrible por d’un servidor que qualsevol dels meus fills entri en un conflicte d’aquells quasi d’Estat, i acabi amb els pares al més pur estil Hulk Hogan i “l’últim guerrer”, com en aquell estimat combat de “pressing catch” que sovint recordo amb nostàlgia...

No hi ha res a fer. Sé que sí o sí hauré de baixar al parc, que els nens ja estan cansats de jugar amb els “ninos” del pare, veure les “pelis” del “Doraemon”, jugar a les parelles d’animals, pintar o jugar al joc de l’Oca, i tots dos ja fa hores que s’enfilen per les parets rotllo Spiderman però amb bastant més bogeria i mala llet que el mític home-aranya.

Així que sí,...m’hauré de prendre una til·la, agafar el patí de les “monster High” del Martí i els cubs de sorra del Mario, empassar saliva unes quantes vegades i baixar al parc d’una vegada per totes...i pensar que el pitjor no és això: el pitjor és que m’he assabentat que el Vicente (sí, el malparit que em robava els “bollicaos”) és pare d’un nen de l'edat del Martí, amb pigues, pèl-roig i que és clavat a ell, i com la criaturaestigui al parc isigui igual de cabrona que son pare...ja puc estar portant berenars pels meus nens...i pel “Vicentín”, per suposat.

DSC_0025 Zoom

DSC_0025