Eternes...

Jo vull sempre que totes, absolutament totes les pelis...acabin bé. Amb petó final, amb música ben maca, amb un acollonant tràveling d'allunyament per deixar en la intimitat la felicitat dels "protas”, fos a negre...i fi. Jo sóc així, qualsevol contacte amb la realitat, em suposa un terrible mal de cap, o així almenys és com em van definir fa temps. Cal ser realista? Per descomptat, però s’ha de deixar viure a l'esperança, cal saber que la cosa pot no acabar bé, però que de "Happy End" n’hi ha ... que ho sé jo. Per això al cinema, com a la vida, només vull finals feliços, quants més millor, que siguin abundants, bonics, que eclipsin la foscor, que ens facin ballar a tots fins a altes hores de la nit. Al cinema, doncs, no suporto els finals tristos. No suporto que l’Elliot deixés escapar a l’"ET", no suporto el final de "Casablanca"(a la merda París), no suporto el final de "Seven"(cal??), de "Manhattan “ (no home noia, ara no te’n vagis) o d’altres...Llavors em fixo en les estanteries de casa, i me n’adono que el 90 per cent dels films que tinc, vaja...acaben bé. A la vida real el mateix, no suporto els finals tristos, tràgics o plens de pena. Sí, és clar que n’hi ha, i com diria un altre gran amic "ningú va dir que la vida fos justa", però jo prefereixo el "La vida pot ser meravellosa" del recordat Andrés Montes...per massa cruel que sigui sovint, la veritat. Qualsevol notícia relacionada amb la mort...m'irrita. Si la mort és d'una persona jove i amb fills...doncs em supera, m'afecta, m’entristeix i molt. Ho sento, ja sé que no les conec personalment a aquestes persones, però no puc evitar que m'afecti, no puc evitar intentar posar-me en el lloc d’aquests fills per un moment, no puc deixar de mirar als meus fills i preguntar-me: “I si em passés a mi?”. I llavors recordes la quantitat d'amics, coneguts, familiars que has conegut des de la teva època d’"EGB" que per desgràcia, han perdut el seu pare o la seva mare. Recordes a aquelles persones que en el passat o en l'actualitat, t'han comentat, com és de trist i dur perdre a un pare o una mare, i llavors veus que molts d'aquests casos són per aquestes terribles malalties que diuen que no es poden curar, però que de vegades sembla que no vulguin trobar un remei des d’amunt...molt amunt. I llavors l'única cosa que pots fer és consolar-les, animar-les i sobretot explicar-los que no hi ha res més bonic en aquest món que recordar a una persona que ja no està entre nosaltres. Sí, tots els finals haurien d'acabar en un tràveling allunyant-se, tots haurien d'acabar en un “Happy End”. Per això la realitat, mai superarà la ficció, o almenys la ficció que jo entenc, la dels finals feliços i alegria a totes hores. Perquè sí a la vida, les malalties, els accidents o el que sigui ens podran arrencar el que més estimem en aquest món, i ens privaran un cop més d'un "Happy End", però mai podran treure'ns les seves mirades, les vivències, els records...no, això sí que no. I llavors, amb el temps, amb molt, molt de temps, farem un mig somriure en recordar aquell sopar, aquell viatge, aquella foto, o aquell petó amb aquella persona...i llavors, sí, llavors estarà més viva que mai, perquè sabeu una cosa? Totes aquestes persones ... i per descomptat “Tito” Vilanova, són eternes.