Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

Bloggers!

M’aixeco amb lleganyes de la grandària de l'"home dels marshmallows” de la pel·lícula “Els caçafantasmes” i amb una temuda sensació que com a pare, deixo molt que desitjar. I és que si féssim una gràfica en forma de percentatge, per saber si he gestionat satisfactòriament - en el que portem de setmana- tots els moments delicats, conflictius i delirants o més aviat tot el contrari i he perdut els nervis a la primera de canvi, veuríem que el percentatge negatiu seria el més semblant a la possessió de pilota del Barça de Guardiola. La recordeu, oi que sí?

Zoom

Un cop he dormit al Mario a la motxilla Boba, i sense poder ni dutxar-me ni vestir-me (ja sabeu que si deixo al petit dormint al seu bressol sidecar, em plora com si son pare fos el dimoni vermell i negre del film "Insidious"), em faig un cafè amb llet gegant i unes torrades amb mantega... o què dimonis! ja posats amb Nocilla de dos colors, i així comencem el dia amb energia.

Encenc el portàtil i poso l’estúpida contrasenya que em fa recordar que el dia que me’l robin, serà ben fàcil pels lladres entrar-hi amb total impunitat, i robar-me tots els meus “valuosos” escrits, i de retruc hauré de tancar els dos blogs, precisament ara que la llista de groupies és interminable (comença amb la meva dona i acaba amb la meva dona). Miro 3 o 4 portals digitals: l’Ara, el Periódico, l’Sport,l’ Amazon (quina serà la propera compra inútil?), i entro al facebook, on un senyor amb bigoti, cabells engominats i que em recorda al meu antic uròleg, em demana amistat. No el conec de res, no tinc cap amic en comú, millor que no accepti per si de cas. Llavors ben aviat se’m desperta el “gusanillo” aquell de cada matí, aquella necessitat boja i irrefrenable, aquella quasi obligació, aquell moment de relaxació, de comprensió...aquell moment per gaudir: és l’hora de llegir els meus bloggers preferits.

Començo amb l’Alba Padró i el seu blog “Som la Llet”, amb els seus 3 posts per setmana enfocats sobre el desconegut (per sort cada cop menys) món de la lactància materna! Només per això i per, sobretot, tot el que diu en el seu blog i tota la labor que fa cada dia com a assessora de lactància, ha de ser la primera de la llista. Gràcies a ella he après conceptes i situacions que mai m’hagués imaginat, a més, ha fet que el tema em toqui més de prop i, de pas, que el concepte “lactància materna” ja no em soni a secció de lactis del Carrefour o a categoria estranya de pàgina pornogràfica d’Internet...

És la millor manera de començar el dia: cafè amb llet, torrades i Alba Padró.

Continuo, vull més bloggers en vena, així que La Cris Moe i el seu “Mareta meva”, és la següent. Tros de mare, tros de blogger i tros d’amiga. El seu blog és tan necessari per a mi com la Coca Cola, la llibreta Moleskine, el portàtil i els ninos d’acció. És la bíblia dels blogs, el Messi del Barça o l’Spielberg al cinema. Parla de maternitat, de criança, de sentiments, i ho fa amb una sensibilitat que et fa obrir els ulls...i el que és millor, diu veritats com a temples, sense pèls a la llengua i amb aquella manera de dir-ho tan bèl·lica i a la vegada tan divertida.

El Mario mig protesta, el torno a adormir mentre em foto un altre entrepà de Nocilla perfectament secundat d’un llarg i gustós glop de cafè. Me’n vaig a l’Enric Bastardes i “Les Personetes Creatives”. El llegeixo, els seus tendres escrits, les seves serigrafies i el seu equilibri entre quotidianitat i “toca la fibra” m’encanten. És una altra cita obligada, pel que diu i per com ho diu, i a més, llegir un pare que escriu no només m’omple...més aviat el següent. Això em fa recordar un altre tros de pare amb altres trossos de columnes i escrits: el Lluís Gavaldà (cantant de “Els Pets”), fa anys que el segueixo, imagineu-vos si ha plogut, que recordo a un servidor amb 15 anys escoltant el “calla i balla” a l’estiu, en aquell campus de bàsquet en el qual no en “fotia” ni una. Qui m’havia de dir llavors que aquell paio que cantava “Profilàctic, no em fa fàstic”, em donaria lliçons de pare amb les seves columnes de cada dissabte. Podríem dir que gràcies a ell, em vaig animar a escriure sobre els meus traumes i els meus fills.

El cafè amb llet s’acaba... (merda! toca fer una altra cafetera vintage) i em sento millor pare, o si més no, millor mal pare (està ben dit?). Hem passat de Darth Vader a...”Oogie Boogie” (el dolent del film “Malson abans de Nadal”, que sí, és dolent, però tampoc tant coi!!).

Segueixo, més blogs! Més blogs!, “La mama Robinson” és la següent. No només m’encanta llegir-la, sinó que a més, aprenc molt amb ella, el seu seny i el seu sentit comú fa que sigui un altre referent blogger per a mi, tot i que haig de reconèixer que sempre que poso el canal de tv “Boing” recordo aquell post seu que confessava haver eliminat vilment de la llista de canals l’entranyable canal de dibuixos “non stop”, i és clar...jo deixant al crio que vegi “Hora d’aventures” (sé que amb aquesta confessió molts pares em portareu a la foguera i deixareu de llegir aquest blog: per caritat cristiana, no ho feu! -com diria en Joan Gaspart-). Per cert, a la “Mama Robinson” la vaig conèixer al Baft, bloggers and family (trobada de bloggers xula, xula!) i em va semblar encantadora junt amb l’Esther de “Cada dia es Domingo”, un altre blog obligatori en els meus matins, un blog fresc, dinàmic i amb propostes ben interessants. Esther m’encanta el rosa del teu blog, no el treguis mai!!!!!

L’adrenalina em puja per moments: “dades, dades”, que diria el Johny nº5 de la peli “Cortocircuit” vull més...molt més. Llavors em miro el pot de Nocilla de “dos colors”, coi, està quasi buit. D’aquí res no només tindré les lleganyes com l'''home dels Marshmallows": jo sencer seré el maleït bitxo!

Me’n vaig al blog “Els més guapos del món” de l’Olga Vallejo. Aquest blog és possiblement amb el que em sento més identificat. L’Olga té dues criatures d’edat semblant a la de les meves, per tant tot el que diu em sona moltíssim. La seva manera d’escriure m’apassiona tant que m’encantaria que fes un post cada dia, o ja posats cada hora ...un blog mega-hiper necessari pels pares i mares d’avui dia.

Em passo per l"Instint Maternal" de l’Inski, pel “Mare meva", pel “Diari d’una dona en pràctiques” de la Mireia Vidal, pel "Wendieland", pel “Newlymami” i per un munt de blogs molt interessants que si els anomeno a tots no acabaríem mai...

I llavors acabo de la millor manera que es pot acabar aquest festival de blogs, aquesta orgia bloggera, aquesta catarsis d’escrits, moments, sentiments i sensacions. Sí, acabo el matí amb l’Anna Manso, i el seu blog “La pitjor mare del món”. Tot el que diu, tot el que escriu, tot el que transmet...no només m’encanta, sinó que us haig de confessar que quan sigui gran vull ser com ella...bé, com ella i com el David Trueba.

El Mario es desperta, toca canviar-lo, donar-li teca i baixar a passejar. Llavors apago l’ordinador amb un sentiment de gratitud a tots aquests bloggers que no només fan que em senti menys sol en aquest món de bolquers, rebaqueries i galetes Oreo, sinó que a més, m’ajuden a ser un pare una mica millor amb tot el que diuen. I el més delirant de tot: fan que m’entrin ganes d’organitzar un sopar d’empresa bloggera (jo que he sigut el que sempre he sortit corrents amb aquest tipus d’esdeveniments nadalencs), però de pares i mares bloggers per a poder xerrar de nens, blogs, el canvi climàtic o de si Paul McCartney està mort i els substitueix un doble des de fa més de 30 anys (ho sé, m’estic obsessionant amb aquest tema)...

Dono de menjar al Mario i mentre em miro amb extrema culpabilitat el pot de Nocilla buit, em vesteixo més ràpid que Dani Alves per la banda perquè el petit no plori, i surto de casa amb l’aspecte de Tom Hanks al film “Nàufrag” en busca de més Nocilla i més cafeïna, no m’he pogut ni afaitar ni dutxar avui tampoc, no he pogut anar a tallar-me els cabells, i la dessuadora aquella dels Boston Celtics encara té un tros de galeta enganxada, però tinc incrustat un somriure d’orella a orella en el meu preocupant aspecte de les cavernes. Sí, i tot gràcies a aquestes joies en forma de blogs.

Gràcies pares i mares bloggers, el món us necessita... sobretot jo.