Un pare com Darth Vader

Carles Escudero

Aitana

L’Aitana és una nena moníssima de la classe del Martí, que un dia li va dir un gran secret (gairebé d'Estat) a la seva mare: "Mare, quan sigui gran...em casaré amb el Martí! ".

Però el Martí, quan ens parla de l’Aitana...doncs ens parla que és la seva amiga...punt. I és que en els temes de l'escola, el Martí és molt seu, molt...i tan sols en la fosca i tranquil·la nit de Sant Martí de Provençals, al llit, quan la xurreria del Jose ha tancat ja...només llavors el Martí t'explica les coses, les que ell vol, i la majoria de vegades a la seva mare.

També ens assabentem que l’Aitana ha confessat als seus més íntims, que de gran es casarà també amb un altre nen de la classe anomenat Sergio, molt amic precisament del Martí, i llavors la meva malaltissa i extrema imaginació converteix l’entranyable classe de P3 del meu fill anomenada “Els tabalets” en un combat entre dos amics rotllo “pressing catch”, “Street Fighter” o “Bola de drac”: “kame hame ha!! L’Aitana es casarà amb mi!” es cridaran els nens entre ells, l’escola en ruïnes, les mestres fent un “sálvese quien pueda”, els nens plorant, l’Aitana “flipant” I som-hi, directes al canal 3/24...

Aquests dubtes diaris de la petita Aitana de amb qui es casarà quan sigui gran, em fan recordar el dia que em vaig casar dues vegades en unes colònies d'EGB: primer amb la Marta, però com ens casàvem en un lloc en el que casualment hi havia una creu de fusta a la casa de colònies i a mi totes aquestes coses de sempre m'han donat molt “yu –yu”, doncs vaig canviar de lloc, bé i ja posats d’esposa, i llavors em vaig casar amb la Mireia, la meva actual...veïna (ho juro, no és broma!) .

I llavors la professora del Martí, ens explica una tarda el disgust que ha tingut aquest, amb la seva "amiga" Aitana en no voler seure aquesta al seu costat, i com de malament s’ho ha pres el petit (Sergio, acabaré amb tu!!!! ehem, perdó), i és llavors quan me n’adono de dues coses: que el meu noi se’m fa gran a un ritme trepidant, que se m'escapa de les mans (com en aquelles pelis d'acció americanes que acabes marejat i quasi vomitant als títols de crèdit amb tanta persecució de cotxe) i que sembla que l'amor, a l’igual que la bici blava, la piscina, "Bob esponja ", els contes o el joc " el Doctor Dreadful " (un joc de pocions de llaminadures molt “molón” ), ja forma part de la seva vida, i això és només el principi...

El viatge de l'amor que li espera és apassionant, cruel, divertit, preciós, bonic, etern, trist , sincer...i llavors...doncs llavors me’n recordo de la Cristina de la meva classe de “E.G.B", que era molt alta i molt maca, però amb la qual mai vaig poder ballar "el ball de fanalet ", perquè és clar, a classe hi havia nois més guapos i sense orelles de “soplillo”. O l'Anna, aquella noia rossa de la mateixa classe però de l'altre col·legi que m'agradava tant (el Montseny abans tenia dos col·les, el del Poblenou i el de La Verneda), i que un dia ja crescudet vaig decidir deixar-li una colònia al negoci dels seus pares, i la vaig trucar per quedar i tot, però em va dir que havia d’estudiar, i és clar, jo m'ho vaig creure (hi ha algú a casa Mcfly????). O de la Virgínia, una noia també de l'altre col·le que va passar fugaçment per allà (i pel meu cor) i amb la que vaig voler ballar desesperadament el "I just called to say I love you " de l’Steve Wonder de la banda sonora de "La dona de vermell " (obra mestra absoluta de la història del cinema ), però el " D' J" (o millor dit el profe de torn), mai va posar la mítica "lenta" i jo em vaig quedar amb les ganes i amb el trauma, coi encara ho recordo!!!

També us podria parlar de quan a BUP tothom tenia parella i jo no, així que vaig començar a demanar-li per sortir a una noia, i després a una altra, i després a una altra...estava tan desesperat que vaig perdre el compte (o millor dit , la xaveta) i en acabar el curs, la cistella de carabasses era la de totes les noies de la classe. (En aquest moment podria sortir el Nelson de “Els Simpsons” rient-se i assenyalant-me amb el dit amb el seu mític: “Ha!ha!”).

En tots aquests anys són molts els noms que recordo, o millor dit, el que recordo és: els ulls blaus de la Bàrbara, els estius amb l’Ana, el somriure de la Carmen, l'amistat amb la Clàudia, les rialles amb la Mari...i noms, mirades, desitjos, somnis, llàgrimes...per finalitzar, o millor dit, per començar i viure al màxim amb la meva companya, el meu filtre, la meva amiga, la meva parella, la meva guia, la mare dels meus fills ...la Vanessa, la meva reina Amidala .

Tot el camí està ple d'amors, de moments, petons, però també de desamors, de llàgrimes i de tot això...em quedo amb el millor, perquè totes aquestes vivències et fan sentir, aprendre , gaudir i viure...

El primer moment d'aquest camí del meu fill Martí...ha estat amb l’Aitana.

Benvingut a l'apassionant món de l'amor fill.

Zoom