Ens ubiquem en una de les moltes reunions escolars, on les mares i pares que hi assisteixen són els més implicats en l’educació dels seus fills. No es fa estranya, per tant, la pertinent pregunta sobre la normativa escolar, o el coneixement dels menús del menjador... per descomptat la que fa referència al projecte escolar ja no pertoca. És sobradament conegut entre les famílies implicades. Sovint, la resposta que donem des d’escola és: ‘ho trobareu penjat a... la web’. Entre els múltiples documents que hi posem, també hi trobaran, de ben segur, el que ens acaben de demanar.
Sembla que no correspon parlar-ne. El paper –en el nostre segle, la pantalla- ho aguanta tot. També la normativa i les declaracions de bones intencions pedagògiques, que no són poques. Vivim en l’era del pantacentrisme. Tota resposta, sigui la que sigui, la trobarem a la pantalla. El diàleg que se’n pugui derivar, potser també haurà de ser digital, si no és que penjar-ho a la web ens serveixi d’excusa per a no parlar-ne.
Per extensió, no es fa estranya la reestructuració dels espais arquitectònics escolars. Les escoles d’antany centraven la seva infraestructura arquitectònica d’aula en potenciar el paper del mestre des de la potenciació de les tarimes, orientant tots els alumnes vers el professor –i en tot cas el clatell dels companys- Les ubicacions dels espais són indicadors claus d’on situem el centre en els entorns on ens movem, ja sigui en l’estructura geogràfica urbana, com dins un mateix edifici. Posteriorment, els models educatius van incorporar l’infant com a centre d’aprenentatge, i vam passar del magistrocentrisme al paidocentrisme. Però avui en dia les aules del segle XXI tornen a re-centrar ubicacions i situen el nord en la pantalla, de tal manera que el mestre pot ser fins i tot absent de l’aula. La veu d’àudio i les imatges ja els educaran. I de ben segur que ho fan! Hem passat del paidocentrisme al pantacentrisme –que no panto-, no només en l’àmbit escolar.
Per extensió, també els espais educatius no formals i informals orienten la mirada vers la pantalla, ja sigui en els transports públics, les sales d’espera de l’atenció mèdica i la mateixa consulta on el pacient es converteix en un seguit de dades de pantalla. Per descomptat, també a les llars les mirades s’enfoquen a les pantalles domèstiques, no sigui cas que la mirada directa al rostre de l’altre ens impliqués massa i comporti un gir que no siguem capaços d’assumir. El protagonisme educatiu, ben sovint sense cap clara intenció ni atenció, ha passat a mans de la digitalitat, amb la pantalla com a centre. No en va, qüestionada. No pas pel seu ús, sinó més aviat pel seu abús.
Com el Petit Príncep, m’agradaria dir en què invertiria el temps que m’estalvia trobar la informació digitalment: en una conversa amb tu, cara a cara. El poder de la mirada i el caliu de la presència no el transmet la pantalla. Em direu poc pragmàtica. Potser sí. També troglodita digital. Al capdavall, tenir accés a la informació de manera digital pot permetre una trobada de més fondària, però, a vegades ens cal l’excusa per fer espai i temps per a la trobada. I si l’excusa són els deures del fill, les actituds i comportaments de la filla, benvinguda excusa si és porta oberta per a la conversa, posant-hi rostre. Ens perdem aquella comunicació no verbal i, sota la digitalitat com a parany, perdem el risc i alhora l’aventura del cara a cara, tant amb pares i mares, com amb els mateixos alumnes i entre equip educatiu.
