Per: Elisabet Canals
La veu és per als mestres la seva eina de treball. Tots els docents són professionals de la veu amb unes necessitats vocals molt exigents, i alhora ells mateixos són un model vocal per a tots els seus alumnes. La manera d’utilitzar la veu per dur a terme la seva feina no és fàcil. La disfonia és la segona causa de baixa laboral dins el col·lectiu docent.
Per què es dóna aquest fenomen? Per fer-se escoltar i transmetre els coneixements a tot el grup d’alumnes en espais grans es fa servir la veu projectada. Aquest tipus d’emissió comporta un major flux d’aire i una gran pressió subglòtica que si no es gestionen bé poden portar a disfonies funcionals i a lesions adquirides.Per a una correcta veu projectada cal, primer de tot, un bon equilibri i arrelament a terra, des dels peus fins al cap. Un bon suport del diafragma a partir d’una correcta respiració costal, fugint de respiracions altes i insuficients.
Tot el cos està implicat en la producció de la veu, i per tant cal adoptar una bona verticalitat no tensa, amb alineació de peus, genolls, pelvis, espatlles i cap, i controlar la direccionalitat del so per evitar la constricció laríngia.
L’ús adequat de les caixes de ressonància és el que ens proporcionarà una veu projectada que arribi a tothom sense necessitat de fer un sobreesforç. Les cavitats de ressonància, com poden ser el pit, el cap, la boca i certes parts de la cara són les encarregades d’amplificar el so que es produeix a la laringe per acció de l’aire en contacte amb les cordes vocals. Aquest so primari, per si mateix, és molt fluix.
Les conductes vocals errònies que més s’observen són la tendència a mantenir la tensió muscular a la zona del coll, la mandíbula i la cavitat oral, amb inicis de fonació amb atac glòtic hipertònic; és a dir, començar a parlar amb un cop fort, la tendència a parlar en un to agreujat fora de la freqüència tonal adequada.
Per més que dominem la veu projectada són moltes hores les que el docent passa fent servir la veu a alta intensitat, i per tant sempre caldrà tenir recursos per economitzar-la.
Una bona manera és fer ús de tota mena de comunicació no verbal i cridar l’atenció de l’alumnat amb altres estratègies al crit: picar a la taula, xiular, picar de mans, la mirada, rètols, posar música, contrasenyes, més gestos corporals, etc.
Altres consells poden ser:
-Apuntar les ordres a la pissarra. -Parlar fluixet, aprendre a escoltar el silenci i callar davant del soroll ambiental. -Tenir una actitud positiva. -Organitzar el dia de classes alternant les hores d’explicació i tenir preparat material (TIC, fitxes, pel·lícules, partits…) per a quan no podem parlar. -Delegar tasques vocals als alumnes: passar llista, llegir, etc. -Escoltar-se i, si es parla massa fort, rectificar. Deixar de parlar si els alumnes parlen. -Motivar, captar l’atenció de l’alumnat amb activitats més pràctiques, amb breus explicacions, on es requereix més participació per part d’ells.
Tots aquests recursos són bons quan notem que la nostra veu arriba al límit i encara tenim hores de classe per davant. Si ho posem en pràctica evitarem lesionar i gaudirem molt més de la feina de cada dia. Sempre és molt millor educar una veu que haver-la de reeducar.
