BarcelonaAnna Bayo/Trivium. No és un fet poc habitual que el projecte de parella s’acabi. Les relacions entre dues persones poden patir alteracions i no sempre és possible mantenir la convivència.
El trencament de la parella és un moment complicat i trist. Implica un procés de dol i de reconstrucció. Però, en el cas de la separació en un nucli familiar, no només la parella pateix les conseqüències; els fills, en extensió, també s’han d’habituar a aquesta nova situació.
Sovint el pare i la mare s’esforcen per mantenir els nens al marge i intenten fer prevaler el sentit comú i la cordialitat. En ocasions, però, no és possible. La separació arrossega una gran quantitat d’emocions, records, dolor... que poden fer treure el pitjor de nosaltres.
És important com a pares tenir en compte que, malgrat que el nostre projecte en parella s’ha acabat, el projecte familiar i educatiu segueix en peu. Per això hem de treballar amb cura la gestió del canvi des de la comunicació.
Tal com s’exposa a la teoria de la comunicació humana de P. Watzlawick (1985), existeix la impossibilitat de no comunicar. Tota conducta en una situació d’interacció té un valor de missatge. És comunicació. Un individu mai pot deixar de comunicar, tant amb llenguatge verbal com amb llenguatge no verbal, i això sempre influeix en els altres.
Per aquest motiu hem de saber que els nens són sensibles a les situacions i perceben el que passa.
És important tenir en compte diferents factors que ens poder ajudar a la comunicació amb els fills en un moment tan delicat:
Parlar i explicar les decisions conjuntament als nens. Poden entendre les coses si som sincers i precisos. Evitem situacions confuses i incongruents que poden generar interpretacions equivocades o pensaments negatius.
Utilitzar explicacions clares i senzilles. Intentar donar informació que sigui fàcil de gestionar per ells. D’aquesta manera és més fàcil la comprensió i podem convertir l’angoixa en un sentiment positiu. Utilitzar expressions com “els pares ja no són nòvios, ara són amics” són missatges propers i fàcils de processar per als més petits; a més, transmeten el manteniment de la relació d’unitat, la sensació que els pares seguiran amb ell passi el que passi.
Mostrar les emocions i les frustracions és humà i natural, però és convenient que els fills ens vegin serens, com un pilar amb el qual es poden recolzar. És important respectar els límits que separen la nostra relació de parella de la relació que tenim amb els fills.
Intentar evitar coses que puguin fer sentir malament els nens, com per exemple parlar malament de l’altre progenitor, ja sigui per part nostra com per part de terceres persones. Cada cop que en parlem malament ataquem directament les seves fonts de seguretat. Els desprotegim i els causem un conflicte interior. Ells estimen els dos progenitors per igual.
Trobar moments per parlar amb calma, sense presses. S’ha de donar marge a fer preguntes i a poder respondre-les, a poder expressar els sentiments i les emocions.
Si són més grans els hauríem d’informar d’aspectes logístics i d’organització. Seguiran fent les mateixes activitats, aniran la mateixa escola, sabran qui els anirà a buscar, etc.
És important escoltar activament: observar, mirar i escoltar els fills, tant el que ens diuen en veu alta com el que ens transmeten sense parlar, amb els seus actes i les seves conductes. Cada persona necessita un marge, un temps indeterminat per superar i pair les coses que han passat, el temps de dol. No deixeu de preguntar, no doneu per suposat. L’interès no ha de significar preocupació o patiment, sinó que transmet amor, el missatge que “tu ets el més important”.
La relació de parella ha finalitzat, però la nostra relació com a pares dura tota la vida. El projecte de compartir l’educació dels fills és essencial per a la bona gestió de la situació i per al desenvolupament dels infants.
