Trivium

Marta Santarén

Història d'un nen amb Altes Capacitats Intel·lectuals

Història d'un nen amb Altes Capacitats Intel·lectuals - Il·lustració Zoom

Història d'un nen amb Altes Capacitats Intel·lectuals - Il·lustració / Edgar Gonzàlez

Marta Santarén / Institut Trivium

Em dic Pau i tinc 16 anys. Són les 8.30 h del matí i ja estic despert... Massa aviat per a un dissabte. Em vaig quedar llegint fins a les mil anit, com sempre em passa. Des que tinc ús de raó tinc la meva tauleta amb diversos llibres. Estic llegint La metamorfosi, de Kafka. És esgarrifós que pugui arribar a empatitzar amb el protagonista de la història... Suposo que és per les vegades que m’he sentit com una cosa rara, o per la crítica que s’amaga en el llibre a la societat que rebutja tot el qui no és com la majoria. Avui m’he despertat inquiet perquè ahir la meva mare va tenir reunió amb el meu tutor. Crec que ja és la tercera aquest curs, i tot just som al març. Tampoc això és nou, quina mandra, tots els anys és el mateix. La meva mare porta anys fent equilibris entre el que jo dic que succeeix a classe i la percepció que els meus professors tenen sobre mi. Quan no em diu res d’aquestes reunions és que no hi ha res a dir, no hi ha punt de trobada. Em llevo i surto a córrer per la platja. Hauria de fer deures, però ja els faré demà. L’esport m’aireja, m’ajuda a ordenar els meus pensaments. Mentre arribo al passeig marítim penso en com seria poder estudiar el que realment m’interessa i deixar de tenir la sensació que perdo el temps en totes les assignatures. La meva mare sempre em diu que he de tenir paciència. Però és exasperant. Bé, en totes les assignatures no, la física és increïble. L’Esteve (el meu professor) sí connecta amb la meva manera d’entendre les coses. Sempre té alguna pregunta interessant per fer-me, algun problema indesxifrable que em manté embrancat durant gran part la seva classe, i de vegades se les apanya per relacionar el que dóna a la seva classe amb altres assignatures o amb una notícia que ha sortit a la tele. La de llengua també és maca; les seves classes són un rotllo, però sempre em fa bones recomanacions de lectura i m’ha apuntat a un concurs literari. El meu pare diu que val més que estudiï i que em deixi de concursos. He suspès un munt d’assignatures, no hi ha per on agafar-les. Així que la idea de repetir curs està deixant de ser una idea per convertir-se en una probabilitat. El que em faltava: que em separin dels meus amics. Un altre any més d’institut. Jo vull estudiar Física o una Enginyeria Superior, o Filologia Clàssica, però amb això diuen que em moriré de gana perquè no té sortides en el mercat laboral. Són les 10 h. Quan entro de nou a casa vaig a esmorzar i a veure si dormo una estona, que aquesta nit he quedat amb els meus amics i sortirem. També he quedat amb la meva xicota; de vegades crec que és l’única que entén que només sóc una persona normal de 16 anys, això sí, amb altes capacitats intel·lectuals. Ni tan sols jo sé molt bé què vol dir això. Quina sort tinc que no li importi que el seu xicot sigui un insecte gegant, amb massa preguntes girant en totes les direccions.