Trivium

Trivium

Dansa i escola

La dansa, un recurs educatiu i didàctic

La dansa, un recurs educatiu i didàctic. Il·lustració Zoom

La dansa, un recurs educatiu i didàctic. Il·lustració / Edgar Gonzàlez

Edgar Gonzàlez / Institut Trivium

En un moment en què ens qüestionem si treballem per projectes, ens replantegem el currículum o li donem la volta a l’aula, per què no donar més èmfasi a la dansa a les escoles i utilitzar-la com un recurs educatiu, aprofitar-la com una via per desenvolupar l’educació emocional (Bisquerra, 2000). La dansa, com a disciplina artística, és un mitjà d’expressió que ens serveix per comunicar. Utilitzar-la com una eina més en el procés d’aprenentatge ens pot ajudar a treballar les emocions, que ens serveixen per a la construcció de la personalitat i la comunicació social. Podem dir llavors que és una disciplina integradora de la personalitat.
La dansa porta lligada una relació de sinestèsia amb la música, provocant en conjunt una manifestació artística que s’adapta a les diferents sensibilitats dels nens. La consideració del cos i el moviment com a medi d’expressió i comprensió musical podria formar part d’una educació musical activa i vivencial.

Segons Bachmann (1998), “l’aprenentatge de la música suposa la possibilitat de sentir i representar el moviment que engloba”, com també el moviment corporal ens connecta amb l’espai que ens rodeja. I no només és el nostre principal mitjà d’expressió i de relació amb el nostre entorn, sinó una forma personal d’ocupar l’espai. Per tant, aquestes dues dimensions interpretatives, la música i la dansa, tenen un gran valor educatiu (Martín Escobar, 2005).

La dansa com a comunicació
Per poder connectar amb la dansa i amb el que expressen els ballarins hauríem d’introduir-nos en el seu nivell de comunicació, que passa més pel “sentir” i no tant pel “comprendre”.
L’expressió oral es recolza en dos sistemes: la verbalització i els elements suprasegmentals. També podem observar la comunicació des dels axiomes de Watzlawick (1978), que parla de comunicació digital, les paraules i els signes arbitraris, i de comunicació analògica, la comunicació no verbal. En l’expressió verbal utilitzem el llenguatge, de manera formal amb paraules, oracions… La vocalització, amb els elements suprasegmentals en joc, utilitza el to, el volum, l’entonació i les pauses, entre d’altres. Tot i que quan parlem, pot semblar que el més important és la part verbal, les paraules. No hem d’oblidar tots els inputs que expressem amb la part analògica.
Si observem des de la perspectiva anterior la comunicació del cos, podem dir que aquest també té formes diferents de fer-nos arribar el significat del que expressa. Utilitzant els mateixos axiomes, però on la captació, la comprensió i el “sentir” són diferents. Aquí el mitjà és el cos, enlloc de la veu. El moviment del cos representa el que per al llenguatge són les paraules. Els gestos i la mímica, en el llenguatge oral serien la comunicació analògica; en el cos podem buscar el símil amb elements com la velocitat, el ritme, l’esforç i el fraseig. Hem d’observar la dansa pensant més en la parla i no tant en el llenguatge.
Aquesta sensibilitat i les possibilitats que ofereix la dansa com a forma d’expressió ens poden fer reflexionar sobre la potència que pot tenir, i per tant, les oportunitats que sorgeixen en educar-la i entrenar-la com a eina comunicativa.

Com a observadors de la dansa
Davant d’aquesta experiència estètica de la dansa, els observadors activen les neurones mirall a través d’un procés de sinestèsia simpàtica. En altres paraules, quan observem un ballarí es desperta dins nostre una ressonància del seu cos, la dansa fa moure el teu ballarí intern.

Podem incloure en el binomi música-dansa a l’educació física?
Segons Gregorio (2010), la dansa aporta a l’educació física un desenvolupament de la coordinació i les habilitats perceptives i motores, alhora que introdueix un sentit estètic i creatiu a l’expressió i comunicació corporal. Des d’una metodologia de treball per projectes, podem incloure aquest triangle per poder treballar les competències que apareixen en el currículum d’Educació Primària a Catalunya en l’experiència estètica, com són: explorar i percebre, interpretar i crear.
Per treballar-ho podem començar anomenant la coordinació, la consciència espacial, la memòria, la concentració, l’expressió de diferents formes, les habilitats auditives, les habilitats socials i la creativitat, entre d’altres. També podem treballar la improvisació i la composició corporal, que són instruments imprescindibles per al desenvolupament de les capacitats creatives i comunicatives de l’alumnat.

Sent, expressa, pensa, aprèn, comunica, coneix… i en tot això, balla.