Trivium

Trivium

Suport positiu de la conducta

Per: Anna Camps

El primer que pensem quan algú amb dificultats del desenvolupament mossega, crida, dóna cops de peu, dóna cops, llença coses a terra, molesta, etc., és que està demostrant “conductes desafiants” (mal traduït del terme que va encunyar Emerson, “challenging behavior”).

En definitiva, quan una persona té un tipus de conducta que, per la seva intensitat, freqüència o duració, pot suposar un risc per a altres persones, objectes materials o fins i tot per a la pròpia integritat. Això, en general, la converteix en problemàtica.

Aquesta visió negativa de la conducta ens pot fer pensar que aquesta persona ho fa per provocar o molestar, la qual cosa ens genera sentiments d’enuig, irritació i tensió i, per tant, ens fa actuar i respondre amb crits, amenaces o càstigs.El suport conductual positiu (SCP) pretén que la nostra visió envers aquestes conductes en persones amb dificultats del desenvolupament canviï.

Cal partir de la base que el que fa l’individu no busca provocar, desafiar, ni voler causar danys. Si ens posem en la seva pell i busquem una visió o interpretació positiva de la conducta, pensarem que no ens entén, que té dificultats d’autocontrol o que no pot comunicar el que vol o necessita i que no té una altra manera de fer-ho, i tot això ens generarà un sentiment d’empatia i preocupació que, en conseqüència, ens portarà a ajudar-la i a donar-li suport.

Els principis en què es basa el SCP són: respecte cap a la persona; consens i coordinació entre tots els professionals i/o l’entorn en què intervenen; orientat a millorar sempre la seva qualitat de vida; una intervenció individualitzada aplicable a tots els contextos; compartida entre totes les persones implicades; que dóna suport emocional i apodera en estratègies de modificació de conducta als cuidadors de referència pel desgast que pot suposar l’educació i cura amb reptes en el seu comportament, i, per descomptat, des d’un abordatge positiu.

Així, el SCP, busca maneres proactives de donar suport a la persona modificant el context, fent que els entorns on conviu siguin ambients de participació activa (implementant l’ús de sistemes alternatius i augmentatius de comunicació, SAAC, en els casos que sigui necessari), sense barreres per a la comunicació i amb estructures contextuals que potenciïn l’autodeterminació de qui té trajectòries de desenvolupament diferents. Tal vegada, l’autodeterminació ha de ser el factor clau per a la millora de la qualitat de vida de les persones amb trastorns del desenvolupament. Això implica desplegar estratègies educatives perquè les persones amb dificultats puguin prendre decisions sobre el que passa en el seu dia a dia (què vull esmorzar, quina roba em vull posar...) i que es tradueix en el poder de decidir les petites coses de la vida. Aquestes petites-grans decisions són el que fa que ens sentim amb el control de la nostra pròpia conducta i destí. És per això que tot suport positiu en les dificultats comportamentals de les persones amb trastorns del desenvolupament passa, obligatòriament, per escoltar la seva opinió sobre la seva pròpia vida.

En definitiva, cal potenciar aquest tipus de contextos vitals i educatius en els quals les persones creixen i es desenvolupen, modificant la conducta i, sobretot, ensenyant noves habilitats per tal que tinguin alternatives eficaces, funcionals i adaptatives i puguin aconseguir els seus objectius vitals de manera adequada.

Llavors, deixarem ja de veure conductes desafiants per poder veure dificultats i així poder donar suport de manera proactiva?