BarcelonaAnna Bayo/Trivium
L’escola, entesa com un agent que ajuda les persones a arribar al seu màxim potencial, que pretén fer créixer i desenvolupar les habilitats de cadascú i vetllar pel projecte vital dels alumnes, està en un moment de canvi i en procés d’ebullició. En aquest estat de renovació profunda són molts els agents que promouen i incentiven refer els idearis d’innovació educativa per adaptar-los als canvis que demana la societat actual.
Cada cop un nombre més alt de centres escolars estan apostant per crear un ecosistema educatiu propi que serveixi com a marc per al desenvolupament cognitiu, físic, emocional, maduratiu i social dels infants.
Així doncs, l’escola canvia. Però cap a on canvia? I per què és tan necessari plantejar la reconstrucció de l’escola?
Partim de la premissa que l’educació ha d’integrar els quatre grans pilars de l’aprenentatge: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a ser i aprendre a viure.
Aquests quatre pilars giren entorn de la idea que l’educació és per a tota la vida i és important valorar les transicions, diversificar i reestablir trajectòries. L’educació ha de permetre escollir.
Hi ha moltes evidències científiques que demostren que la motivació i les emocions són imprescindibles en els processos d’aprenentatge, i sabem també que perquè un aprenentatge sigui significatiu hem de construir el coneixement a partir de situacions que parteixen de la realitat.
Actualment, però, dediquem molt de temps als continguts i en canvi molt poc a les habilitats i actituds. Els indicadors d’avaluació se centren sobretot en la memòria i la mecànica. Posem per davant el “conèixer” davant del “fer, ser i conviure”.
El sistema ens fa moure en una falsa seguretat del “saber fer”; l’experiència dels anys i les pedagogies ja conegudes ens deixen en un camp de joc ple de paranys i riscos cada cop més evidents.
Ens trobem davant d’una realitat ben complexa i topem amb molts interrogants que ens fan entreobrir portes i buscar respostes noves; diversitat d’alumnat, tecnologies dins les aules, deures o no deures, programes per projectes… Si bé és cert que el sistema pretén el canvi, també hem d’acceptar que es troba en un estat de rigidesa que l’entorpeix. El professorat ha d’invertir molta energia per proposar canvis en la metodologia, en l’ús dels recursos alternatius i innovadors, però existeix un gran desànim en admetre que moltes vegades és el mateix sistema el que frena les solucions efectives, innovadores i sostenibles.
Segons l’informe de la UNESCO Repensar l’educació, hem de tenir clara la urgència de replantejar el propòsit de l’educació i l’organització de l’aprenentatge. Si no desenvolupem eines d’aprenentatge capaces d’ajudar-nos a adaptar-nos a un entorn en estat de creixement exponencial del coneixement, la societat tendirà a entendre els resultats de les competències bàsiques com a rànquings de notes, nivells i estigmes.
Però el futur pot fer por. I si ens equivoquem?
Fem bé o no fem bé? És correcte aplicar nous models pedagògics? No tenim evidències que ens demostrin que les noves iniciatives promouran un canvi real, profund. Seran positius per als nens del futur?
Són molts els que pensen i viuen els canvis amb amenaça i desconcert. L’educació i el sistema educatiu estan en crisi? Siguem positius!
Els petits actes sumen al canvi, i qualsevol proposta de millora de l’educació, ja sigui en sentit macroscòpic (sistema), mesoscòpic (de centre) o microscòpic (d’aula), implica lluitar contra la resistència al canvi i ens ha de portar a assumir que podem no ser efectius, podem cometre errors. Cada pas endavant és una projecció al futur, i l’hem de fer amb la mirada ben encarada endavant i no enrere. Tenim a les nostres mans les grans reflexions pedagògiques del passat i hem d’utilitzar-les amb les nostres idees i creativitat per reconfigurar-les.
Hem de tenir clar que el canvi ha de ser sistèmic. Canvi de tots i canvi per a tots.
