BarcelonaAnna Bayo / Institut Trivium
Des de fa uns anys sorgeix al nostre país una necessitat de renovació educativa i de canvi en les escoles. Ens qüestionem l’escola tradicional, la fragmentació dels continguts en assignatures, l’ús de llibres de text, els exàmens i els deures... Enmig d’aquest rebombori ressorgeixen amb força les anomenades “pedagogies alternatives” i els noms de Montessori i Waldorf es converteixen en “marques educatives” que porten implícit el segell de qualitat i innovació pedagògica. Però el cert és que no es tracta d’innovació. No inventem res de nou, sinó que rescatem mètodes que es porten utilitzant des de ja fa quasi 100 anys. Mètodes que desenfoquen els objectius tradicionals, les qualificacions i les avaluacions, i se centren en el desenvolupament de l’infant, sense estar pendent de l’edat o de complir uns continguts curriculars concrets.
Fer una mirada des d’una altra perspectiva no és una mala opció, però, com tot, no ens hem de deixar enlluernar per la tendència. És important conèixer en què es basen aquestes metodologies per poder discriminar, decidir i entendre cap a on volem que vagi enfocada l’educació dels nostres fills.
En què es basen les anomenades “pedagogies alternatives”?
Per donar quatre pinzellades podríem dir que els punts comuns de la filosofia de les pedagogies que es plantegen com a alternativa a l’escola tradicional busquen una educació integral. Es treballa per projectes de llarga durada en espais preparats. No s’utilitzen llibres de text ni qualificacions quantitatives. Les activitats artístiques tenen un pes important. El paper del mestre és el “d’acompanyant” o “guia”, més que de savi transmissor de continguts.
Durant els primers anys es dóna molta importància a la vida pràctica i domèstica per tal que els nens desenvolupin la seva independència personal i la seva autosuficiència.
Es té especial cura dels espais, els materials, els colors i la presentació de les dinàmiques. Els infants tenen més llibertat de desenvolupament i treballen de forma individual o en petits grups, però són ells mateixos qui escullen les activitats que volen fer en cada moment (de les proposades a l’espai o l’aula de treball).
Mètodes Montessori i Waldorf
Maria Montessori i Rudolf Steiner, il·lustres pedagogs del segle xx, van dissenyar models reeixits sobre com educar i fer a les escoles. Els punts més importants en què es basen les seves filosofes són:
MÈTODE MONTESSORI. Es basa en el fet que la pròpia motivació de l’infant és la que generarà aprenentatge. Per aquest motiu, el professor actua com a guia i proporciona materials concrets en funció dels interessos de cada nen. En aquest cas, els materials tenen una gran importància, ja que cada un d’ells té una finalitat determinada i definida i és l’infant qui decideix el tipus d’activitat que vol fer. El nen experimenta i explora com utilitzar-lo i ell mateix s’autocorregeix i redirigeix el procés en cas d’error.
MÈTODE WALDORF. Es concep l’ésser humà com una globalitat i el més important és la formació de l’esperit per a un bon desenvolupament personal. S’utilitza molt el joc lliure i el contacte amb la naturalesa. Durant la primera etapa de la infància l’educació se centra a recrear espais i situacions domèstiques i predomina l’acció, el moviment i la imaginació. A partir dels 7 anys es comença a introduir l’aprenentatge de la lectoescriptura.
El mestre és un model i una inspiració, no només un guia. S’estableixen ritmes de treball amb l’objectiu de proporcionar seguretat.
Premia la imaginació i la creativitat i, per tant, en aquest cas, els materials són rudimentaris i no tenen finalitats educatives concretes, el seu ús depèn de l’infant.
Així doncs, què és el millor?
Hem de tenir en compte que el sistema perfecte no existeix. Totes les metodologies estan subjectes a crítiques. El més important és la manera com cada professor duu a terme les pràctiques, estiguin o no centrades en una metodologia concreta, i com aquest és capaç d’ajustar-les al grup classe. A la vegada, com a família, hem d’intentar adoptar també aquests models a la nostra criança. L’educació no s’ha de quedar entre les parets de l’aula de l’escola.
Així doncs, podríem dir que seguir un mètode determinat no és tan important ni determinant com el fet de centrar-nos en l’objectiu comú, família-escola, de fomentar l’autonomia, la llibertat, l’esperit crític, la creativitat... Que els nens i joves puguin donar sentit a les coses, les comprenguin, ajudarà que les repeteixin o que les deixin de fer. Oferir oportunitats d’aprenentatge basades a proporcionar interès i curiositat, amb l’acompanyament i la guia de l’adult, fomentarà l’esforç, la perseverança, la constància i la capacitat intrínseca del nen, tingui la marca que tingui, segueixi el mètode que segueixi.
