Trivium

Trivium

L'educació en l'era de la postveritat

L'educació en l'era de la postveritat - il.lustració Zoom

L'educació en l'era de la postveritat - il.lustració / Edgar Gonzàlez

Edgar Gonzàlez / Institut Trivium

El primer que va fer servir el terme post-truth va ser el dramaturg Steve Tesich amb referència a l’escàndol Iran-Contra i la Guerra del Golf.

Definició

Post-truth és un neologisme escollit per la Universitat d’Oxford com la paraula de l’any 2016, que significa que la interpretació i comprensió dels fets objectius queden subordinades a la manipulació i l’emmotllament de les emocions i creences personals de les persones encarregades d’orientar i formar opinions. Aquestes persones van des de dirigents polítics, passant per periodistes i docents fins a arribar a pares de família i tots els “amics” que tenen veu a les xarxes socials. N. Hernando (2016) escriu que la condició principal d’aquestes persones és presentar la veritat com una cosa equivalent al que algú està sentint, sent aquesta coherent amb les creences i l’imaginari d’un col·lectiu social, i no amb el que està passant a la realitat.

Retrocedim…

Recupero Nietzsche citant-lo dins la seva proposta postmoderna que “no existeixen els fets, només interpretacions” i el plantejament que la veritat ha de ser democràtica. Però qui s’apropia del relat pot ser portador de la veritat. També Antoni Bassas cita George Orwell: “En una època d’engany universal, on dir la veritat és un acte revolucionari”. Als anys setanta, a les facultats de periodisme, es deia que ”els fets són sagrats i les opinions són lliures”, i en canvi avui en dia “les opinions són sagrades i els fets són opinables”. Amb aquesta mirada enrere observem que no és res nou, això que apuntem.A dia d’avui els canals de comunicació han canviat, i qui filtrava el relat de la veritat i les opinions amb el gran públic ha perdut aquest monopoli. Les xarxes socials ens fan arribar més informació, veiem com hi ha una cridòria en un sentit o en un altre, ens deixem portar per les emocions. Tots hem vist rectificar, cessar polítics, caps de premsa, treballadors per deixar-se anar per les emocions i penjar alguna imatge o text a les xarxes socials. I com des de l’imaginari col·lectiu se n’ha fet un judici als mitjans i les mateixes xarxes, on cada actor, segons la seva perspectiva, pintava un fet o un altre.Aquesta variació en els canals de comunicació ha fet aparèixer el terme clickbait, que vol dir que el titular ha d’atraure el clic de l’usuari. La forma de presentar un contingut és més important que el fet o la veritat.

“Les emocions més fortes que els fets”

Està passant el mateix en educació?

Són innumerables les conferències, xerrades, congressos i cursos de formació que parlen d’innovació educativa. Nous gurus de l’educació que ens enumeren els beneficis d’aquesta innovació. Però no ens deixem portar per l’emoció o la il·lusió d’un canvi immediat. S’estan fent coses molt positives en innovació pedagògica i l’activació de les institucions, tant públiques com privades, i això ja és un gran canvi.En funció del grau de poder que es té com a institució, mitjà de comunicació, etc., es poden canviar les regles del joc i, en conseqüència, els criteris de veritat. Amplis sectors de la societat estan molt implicats en aquesta renovació pedagògica; tots vetllem per la seguretat i l’educació dels nostres fills, alhora que cada actor té els seus interessos, i amb això hem de conviure. Ens trobem immersos en un context de normes i lleis canviants on la prosperitat de les persones hi queda lligada. Llavors s’entén que la postveritat estigui encadenada a aquest pensament estratègic on la veritat depèn dels beneficis que es puguin obtenir.Des de l’àmbit educatiu s’ha de ser crític, hem d’emocionar-nos però no deixar-nos arrossegar per propostes de postveritat, per nous dissenys i grans campanyes de naming. Com a individus hem d’autoregular, autocriticar i situar el dilema de la veritat en un mateix com a nucli del desenvolupament moral i personal.

L’educació està dins la dimensió política, ètica, estètica i científica. Davant això, el més recomanable seria ser rigorosos i seguir amb el criteri de la pràctica basada en l’evidència.