Tic Tac Tea

Rosa Aparicio

La fotografia: retrat d'un assetjament.

thumb_IMG_4438_1024 Zoom

thumb_IMG_4438_1024

El que va començar amb una innocent foto a classe va acabar en un malson. Ella li va demanar permís per fer-li una foto al canvi entre classes i ell va dir que si. Aquesta foto, editada i amb una frase ofensiva, va aparèixer als pocs dies en els mòbils dels alumnes de classe. Al mòbil de gairebé tots, perquè a ell no li va arribar. A aquesta foto li van succeir altres, robades sense permís i editades posteriorment amb noves frases ofensives.

Ho va saber quan un dels seus amics li va avisar del que estava passant i, encara que li va comentar les imatges, no les va voler enviar ni parlar amb els professors per por a represàlies per part de la persona que feia les imatges. "Diu la meva mare que no et digui ni et ensenyi res més" va dir.

Finalment ho va comentar a casa i es va informar al centre. Al dia següent, l'equip directiu va intervenir i es van prendre mesures per acabar amb la situació. Els pares de la nena es van oferir a mantenir una reunió amb els pares del nen, que van rebutjar tenir un cop se'ls va comunicar la sanció disciplinària que el centre aplicaria a la seva filla.

Aquest cop el nen va tenir sort, perquè encara que algunes xarxes van fallar, va comptar amb la família que ràpidament va reaccionar avisant al centre i va comptar sobretot amb un centre educatiu dirigit per un equip directiu i professionals molt conscienciats i resolutius, aconseguint, entre tots, que el problema acabés aquí . Encara que mai van saber el perquè d'aquesta agressió, al final, tampoc els va importar, no hi havia excusa per actuar de manera tan cruel.

La situació d'assetjament a l'aula és, per desgràcia, una realitat per a molts nens. Sovint és un assetjament silenciós, imperceptible, que es demostra en petits gestos quotidians. Altres vegades es converteix en agressions i humiliacions públiques en diferents zones del centre escolar. En el cas dels alumnes amb diversitat funcional és encara més cruel, ja que no es poden defensar i sovint ni entenen el que està passant o com solucionar-ho.

Personalment em planteja diverses qüestions. En primer lloc pel que fa a les famílies dels nens que assetgen, ¿quin tipus de nens estem educant? ¿Com poden tancar els ulls i fer veure que no passa res? ¿Dormen per les nits? No fer res ja és prendre una decisió, és donar un exemple de conducta als nostres fills.

D'altra banda, ¿per què els companys permeten aquests abusos? El silenci dels companys davant d'aquestes situacions els fa còmplices de l'abús, els converteix en culpables. Si no eduquem els nostres alumnes a perdre la por, rebutjar l'assetjament i denunciar-ho públicament no podrem aturar-lo.

En tercer lloc, les direccions dels centres haurien d'escoltar més als pares i activar mecanismes per aturar la situació. Per què tot i haver fins i tot denúncies segueixen justificant l'injustificable? Per què acaben sent sempre els assetjats qui han d'abandonar l'escola? Premiant als assetjadors fomenten una errònia idea de justícia per als altres alumnes.

En el cas dels alumnes amb diversitat funcional ens trobem que, sovint, resulten un blanc fàcil de situacions d'assetjament. Són alumnes que no responen amb la mateixa crueltat, que sovint no entenen la situació, ni la causa que l'ha provocat i responen amb el silenci i la resignació.

Calen respostes, els nostres fills les necessiten. No serveix de res preocupar-se, hem d'ocupar, creant protocols que ajudin a detectar i aturar aquestes situacions, protegint als alumnes amb més risc d'assetjament. Educar en la llibertat i en el respecte, però no a través de les pàgines de cap manual sinó en gestos quotidians, perquè la vida no es llegeix, es viu.