Som la llet

Alba Padró i Arocas

A vegades entre els núvols...però sempre surt el sol

La valentia i la capacitat de superació de les maresem sorprenen sempre.

Fa unes setmanes li vaig demanar a la mare de la Gemma si em volia explicar la seva història per possar-la al blog. Ella ha acceptat i jo no puc més que reproduir la seva història tal i com jo l'he rebut. Està clar que les barreres només ensles possem nosaltres i el camí tindrà núvolsi ombres però avegades entre tota la foscorveurem el sól.

Gràcies per ser tan generosa.

--------------------------------------

"Després de tenir una lactància fracassada amb el meu primer fill, tenia molt clar que la Gemma havia de prendre pit. Després d'un embaràs amb moltes ecos i dopplers per CIR ( creixement, intrauterí retardat), em volien fer cesària però vaig insistir en intentar provocar el part, intuia que les coses es poden fer millor de com m'havia anat amb el primer part.

La Gemma es va agafar molt bé al pit i vam tornar a casa molt contents amb els nostres nens. Als tres mesos, aconsellada per la nostra infermera, pro-lactància, vaig anar a Joan XXIII a la consulta del Dr. Gómez-Papí* perquè la nena plorava molt. Aquell 14 de maig del 2004 vaig rebre la pitjor notícia: la Gemma no tenia connexió amb l'entorn, tenia plor irritable i microcefàlia. No entenia bé el que m'havien dit, però intuïa que era greu. Al cap d'una setmana vam saber que té una lesió cerebral, congènita no filiada.

La meva primera reacció va ser plorar molt, a la consulta de la neuropediatra. La consulta del costat, és la de l'Adolf, i va sortir a donar-nos ànims. Li vaig dir que no li volia donar més pit. Que jo... jo havia de fumar... jo... (jo no volia aquella criatura! què m'estaven dient!) Ell em va dir, que si necessitava fer un cigarret, sortís al balcó, però que li donés el pit a la nena abans... i després....

Vam començar tot un seguit de proves, especialistes, atenció precoç, vam entrar en una espiral en que no acabaves mai d'entendre què passa. Perquè no esperes mai trobar-te en aquesta situació. Mentre, vam seguir amb la lactància. És el millor que recordo d'aquell temps. A estimulació precoç, hi havia dies que es passava més estona mamant que "treballant" amb la fisio. Ella em va fer de psicòloga, em donava ànims i m'escoltava, em va veure plorar, m'animava amb el pit. També vaig anar sovint a la psicòloga del servei, em deia que si ho necessitava, em podia donar medicaments, per sentir-me millor.

En aquell moment, no sabia que hi ha medicaments compatibles amb la lactància, no en vaig voler prendre, la lactància era el meu lligam a la meva filla, era el que em quedava. Em va ajudar a mantenir-me mitjanament sencera.

Quan anàvem assimilant una mica el diagnòstic, als sis mesos de la Gemma, una setmana després d'una vacuna, la vam veure molt pàl·lida i vam anar a veure la nostra infermera. Era el 20 d'agost. Ens va enviar a Joan XXIII i com que era ple agost, pont de St. Magí a Tarragona, al servei de pediatria estaven a mínims. Li van treure una mostra de sang (l’ infermera temps després em va dir que al treure-li ja va veure que aquella sang no estava bé) Ens van dir que podia ser anèmia o leucèmia. Després de fer-li més anàlisis ens van confirmar que tenia una anèmia hemolítica autoimmune i que li havien de fer una transfusió mirant molt acuradament les característiques de la sang, no només era qüestió de grup sanguini... Llavors jo no podia assimilar tantes coses dolentes... només volia que la t’enfondissin i que com si fos una apiretal per una febre, es solucionés tot...

La Gemma va estar ingressada un total de cinc setmanes en tres vegades i li van fer cinc transfusions perquè va tenir dues recaigudes. Mentre va estar ingressada, el poder prendre pit va ser la seva taula de salvació. Cada cop que la punxaven per fer-li anàlisis, dia si, dia no, hi havia dies que varies vegades, o per les transfusions o per les vies per passar-li els medicaments, el seu consol immediat era el pit. Sort que vaig fer-li cas al Gómez-Papí! Vam estar amb lactància materna exclusiva fins quasi als 8 mesos. Jo tenia molta por que li calgués per l'alimentació complementaria utilitzar un botó gàstric... (sempre ens posem en el pitjor...) i així vam insistir en que anés menjant poquet a poquet les farinetes, de fruita, de cereals amb llet materna fins a l'any... i vam anar substituint tomes.

En tot el temps que la Gemma va estar amb tractament amb cortisona, des que es va posar malalta fins als 16 mesos, vam tenir moltes vegades muguet i fongs al pit* que vam anar solucionant, al final, com que vam fer una alimentació de substitució de tomes, només prenia pit al matí (no el volia per adormir-se!!!) i als 20 mesos no en va voler més, ni pit, ni xumet"

*Adolfo Gómez Papí, neonatòleg de l'Hospital Universitari de Tarragona, membre del Comitè de Lactància de l'Associació Espanyola de Pediatria. Professor associat de Peditaria de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i autor de nombrosos articles sobre la importància del contacte pell amb pell durant la primera hora de vida. És membre del Comitè de Formació de la IHAN.

* Ara sabem que el que tenia la mare de la Gemma al pit no eren fongs, era una infecció bacteriana. http://www.albalactanciamaterna.org/lactancia/-candidiasis-de-pezones