Som la llet

Alba Padró i Arocas

A vegades el camí és muntanya amunt

Els primers dies són crucials en la lactància, avui un testimoni que ens parla d'aquests moments inicials. Començar no és fàcil però podem arribar lluny.

Vaig ser mare per primer cop al setembre del 2005. El meu fill, Marc, va néixer a una clínica privada de Barcelona. Em vaig posar de part espontàniament però en arribar a la clínica em vaig endur tot el protocol de part medicalitzat: peridural, episiotomia, litotomia i ventosa.

El pitjor va ser les gairebé 4 hores de separació post part amb el meu fill. Va néixer a les 7 en punt d’un divendres festiu i fins a voltants de les onze del matí no el vaig tornar a veure i evidentment no el vaig alletar fins llavors. Com havia nascut de 36+3 setmanes, la llevadora em va dir quan vaig dir que no volia que se l’enduguessin, que ho havien de fer perquè era prematur i potser hauria d’estar a la incubadora o per molt que en aquell moment tingues un apgar de 10, podia fer una fallada respiratòria i necessitar respiració assistida. Això em va crear un estat nerviós que em va durar molt de temps.

El nen va arribar cap a les 23h adormit com una soca. La infermera el va agafar, se’l va posar sota l’aixella com si fos un paquet i es va posar a baixar les barreres del llit. Va agafar al meu fill, la meva teta dreta i els va enganxar com si fos velcro, aquí nen, aquí teta i pam! D’aquí 10 minuts te’l canvies de pit, i va marxar.

Marc estava tan dormit que no mamava gens, la meva mare em volia ajudar però encara em posava més nerviosa. Vaig trucar a nurseria perquè vinguessin a ajudar-me, encara espero.....

Passaven les hores i no mamava, només dormia perquè jo sentia vergonya de donarpit davant de la gent i com que ell no demanava, jo no l’alletava. Així va passar el divendres i el dissabte. La nit de dissabte, quan venien a emportar-se’l per que passes la nit a la nurse i jo pogués “descansar”, li vaig dir una mentida a la infermera. Li vaig dir que sí, que havia mamat. Aquesta va ser la clau.Resulta que quan se’l enduien i el despertaven al rentar-lo, canviar-lo... Plorava de gana i com quees suposa que ja havia mamat però jo no tenia prou llet, li endinyaven un bibe de sèrum iés clar, me’l tornaven fregit i tip. I si deies que no hi havia manera, que no s’agafava, el despertaven i li donaven bibe de sèrum sense dir-te res.

Al no donar-li el bibe, es va despertar cap a les 2 de la matinada i me’l va portar la única infermera que devia estar per la tasca de fomentar la lactància materna, això si em va esbroncarperquè segons ella el nen havia mamat i estava mort de gana. Però no em va ajudar a saber com alletar, només el va portar. Es va enganxar al pit i va estar 4 hores de teta a teta, i van començar els meus dolors. Clivelles, esgotament, ja eren tres nits sense dormir i la pujada de la llet, que va fer que els pits, ja grans de per si, se’m posessin com pilotes de bàsquet i dures com pedres.

En arribar a casa, dilluns al matí, les clivelles ja eren insuportables, ni Purelan ni llet materna i pit a l’aire ni res. Va arribar un moment en que podia més el dolor que el fet de que havia d’alletar al nen.Vam passar la nit del lloro, jo no sabia que fer, per una banda un dels pits, l’esquerre, tenia unes ferides que no em permetien alletar i el dret estava tan dur que no es podia agafar.

El dimarts, va passar pràcticament igual, era el seu quart dia de vida i encara treia el meconi.En veure que el nen no menjava gens i només dormia, vaig trucar a un telèfon que m’havien donat d’ajuda a la lactància, era el telèfon de Eulàlia Torras, d’Alba Lactància Materna.

Em va escoltar, em va comprendre i em va explicar el que havia de fer i com fer-ho, però primer em va recomanar anar a urgències a que verifiquessin que el nen estava bé, ja que havia perdut més del 10% de pes i no mamava, només dormia. Va ser la salvadora de la meva lactància, van ser gairebé 45 minuts d’una atenció perfecta, d’escoltar els meus plors, els meus sentiments, de recolzament, d’ajuda en definitiva.

A urgències em van tractar de mala mare per deixar al nen sense menjar i no donar bibes,però em van dir que el nen estava bé. En arribar a casa, ens vàrem posar a fer tot el que Eulàlia ens havia recomanat i va ser evidentment el millor.

Amb mugroneres fins que les clivelles es van curar, amb tirallets per extreure la llet sobrant, i donant-li amb xeringa, en 15 dies la meva tensió nerviosa va baixar, la meva depressió post part va desaparèixer i la lactància es va instaurar correctament, encara que el dolor mai no va desaparèixer.

Vaig tenir molts moments de llançar la tovallola durant la tota la lactància, mai vaig deixar de tenir dolor, sempre em feia una mica de mal. Però quan sortiendents, quan veniencrisis i es passava el dia i la nit amb el pit a la boca, el dolor augmentava molt. Em van dirdiversesvegades que la meva llet no alimentava, que el nen tenia caques explosives i regurgitacions perquè la llet no li queia bé, que ja no tenia llet...

No vaig anar mai a cap grup de suport, el meu recolzament va ser per Internet, el fòrum per pares de l’AEPED, les lectures dels llibres deCarlos González i la meva tenacitat per donar al meu fill el millor encara que fos amb dolor per la meva part. Això formava part del rol de mare, sacrifici per donar el millor als fills, inclòs dolor al alletar.

Quan Marc tenia 26 mesos, i en mig de la que ara coneix-ho com la crisi dels 2 anys, vaig decidir deslletar-lo. Ja havia complert amb els 2 anys recomanats i ja no podia més. Va ser arrel del naixement del meu segon fill, l’Èric, que vaig descobrir el motiu del dolor constant, el tel sublingual.

Marc té un tipus 2-3, aviat farà 5 anys i encara no pot pronunciar moltes lletres, sobretot la /R/, que la pronuncia com una /L/ ronca en dormir, té un paladar ogival i les dents una micatortes cap a dintre.

Si voleu més informació dels tels podeu consultar aquestes entrades.