Som la llet

Alba Padró i Arocas

Per totes les Martes del món

-

-

Benvolguda Marta, aquesta entrada d’avui és per tu. Però segur que hi ha altres “Martes” per aquest planeta que senten el mateix que sents… avui escric per tu, per vosaltres.

-

Avui Marta vull enviar-te (enviar-vos) aquesta mena de carta per deixar les coses clares, per parlar de tu a tu i fer que, sense necessitat que em preguntis, sàpigues què en penso, què pots esperar i en què et puc ajudar (si vols)

Sé que la teva primera lactància no va ser senzilla, semblava que tots els entrebancs possibles us havien tocat i que la lactància, lluny de ser una cosa especial i bonica per gaudir-ne dia a dia, era una mena de condemna a cadena perpètua, res agradable per recordar, res bonic per emocionar-se.

Vas vessar llàgrimes i no eren d’alegria….

Sé que vas buscar ajuda i vas aguantar el que vas poder i més.A vegades cal molt suport per aconseguir salvar totes les dificultats. I sovint toti tenir el suport de molts, una sent que no pot més, que cal plegar veles i canviar de rumb.

Sé que vas deixar-ho tipa i desencisada i amb la promesade no tornar a repetir si es donava el cas. Ho puc entendre i creu-me que em sap greu, perquè des de l’altre costat, des de la perspectiva de la mare que ha gaudit de la lactància desitjaria que poguessis viureaquesta sensació majúscula.

I ara que passen els mesosi la panxa creix, aquell no rotund tendeix a doblegar-se toti que els dimonis interiors són allà per recordar-teque això d’alletar potser no està fet per tu, que ja ho vas intentar i que no val la pena tornar a deixar-hi la pell… Ara les preguntes i els dubtes sorgeixen a palades, tens la sensació de no saber res i estar més perdudaque la primera vegada.

Però i si ho torneu aintentar? I si torna a ser un infern? Però potser ara pot sortir bé?

Si et digués que ara serà diferent t’enganyariaperquè el cert és que cap de nosaltres sap què pot passar. Cada criatura és un món i cada lactància és diferent, per tant ara per ara tots els camins estan oberts, ara per ara no hi ha res escrit ni cap camí recorregut… Tot s’ha d’escriure.

Ara que encara i hi ha temps és el moment d'esborrar dubtes, de compartir les pors, de tancar el màxim d’interrogants possibles que es van quedar oberts en la primera ocasió, d'espantar fantasmes iveure una escletxa d’esperança a l'horitzó.

I jo, jo què et puc oferir? Doncs el meu suport incondicional triïs el camí que triïs, perquè facis el teu camí, perquè si hi ha pedres o sots t’ajudi a saltar-los, perquè si trobes foscoral camí sigui allà per fer-hi una mica de llum, per estar al teu costat quan el camí tremoli i el més important per caminar allà on tu vulguis i fins que tu vulguis.

Facis el que facis ho faràs bé, facis el que facis em semblarà bé…. recorda que el teu camí només el pots caminar tu i si vols jo seré al teu costat.

Petons d'algú que només et vol veure somriure.