espai
He paritdues nenes molt diferents, no s'assemblen en res: ni en caràcter, ni en gustos, ni en aficions... Ni en mides, la Maria sempre ha estat una nena gran i l'Abril una mena d'espagueti!
La setmana anterior us vaig parlar del primer pediatra que va veure la Maria. De la segona potser algun dia us en parlo, però anem avui pel tercer pediatra que vaig patir durant un any i la seva afició oculta, fer-nos seguir els percentils al peu de la lletra.
Quan la Maria va néixer no havia sentit mai a parlar de percentils. De fet ni el primer, ni la segona pediatra em van parlar mai del tema. Però el tercer pediatra, un pediatra de renom de la zona alta de Barcelona, vivia capficat amb que totes les criatures havien de seguir els caminets.
Com ja us vaig explicar la Maria era una nena gran, que va passar de 3.250 g (pes de sortida del hospital) a 4 quilos en una setmana. Guanyava una mitjana de vuit-cents grams al mes. Era una nena gran que amb tres mesos pesava més de set quilos! Doncs com us deia aquella pediatra al que anomenaré doctor Botons (per no escriure el seu nom exacte i fer un joc de paraules amb el seu cognom) vivia per turmentar-nos amb els percentils de pes, perquè dels d'alçada no me'n va parlar pas mai!
Ell esperava que la Maria seguís sempre elcaminetdel "seu" percentil. Segons ell aquest era el percentil del que la nena no podia moure's.
Anàvem a veure alDr. Botons cada mes. I cada mes la nena no era al percentil correcte. Si un mes pujava per sobre em deia que tenia quedonar-li aigua o suc de taronja per evitar que menges massa.Aquell mes m'esbroncava perquè li havia donat massa el pit i la nena havia agafat massa pes.
Si per contra un mes baixava del "seu" percentil tampoc sortia de la consulta amb un somriure. M'esbroncava igual i insistia en que li tenia que donar el pit de manera més freqüent o suplementar-la amb llet artificial. Evidentment jo sortia de la consulta destrossada i agafava l'autobús plorant i arribava a casa plorant. No havíem passat l'examen aquell mes. Ni les mates del cole m'havien fet plorar tant!
Un desastre!
Odiava aquell metge, els percentils, el desgraciat que els va inventar i el pitjor m'odiava a mi mateixa per no fer les coses bé.
Aquesta tortura va durar un any, somiava percentils, vivia encaparrada perquè la meva filla seguís aquelles corbes.... Això sí en cap cas li vaig donar aigua ni suc ni la vaig negar la teta, vivia en un cercle que no podia trencar perquè no sabia com lliurar-me d'aquell pediatra. Era una mena de síndrome d'Estocolm.
Quan vaig trobar la Maria Antònia, que apuntava a la fitxa de la nena els percentils però ni els esmentava, vaig esborrar aquell mal son de la meva vida.
Suposo que totes heu patit els maleïts percentils, però per si de cas parlem una mica de què són i perquè serveixen.
Per avaluar el creixement de les criatures, els pediatres, es basen en taules anomenades percentils (o corbes de creixement) amb uns valors mitjans segons l'edat.
A les taules figuren diverses línies, cadascuna amb un nombre: 3,10,25,50,75,90 i 97. Aproximadamen la a meitat de les criatures d'una mateixa edat està en el percentil 50. Un 25 percentil està per sobre d'aquest nivell i l'altre 25, per sota.
Totes les línies dels percentils corresponen a valors normals. Si una criatura es troba en el percentil 45 d'alçada significa que de 100 criatures sanes de la seva edat, 55 són més alts que ell i 45 més baixes.
Per tant tan normal i saludable és tenir un nen en un percentil 3 que un nen en un percentil 97. Tots son valors normals i com tot en la vida hi ha nens més grans i nens més menuts, però tots són criatures sanes.
Així doncs elDr. Botons em va fer creure durant un any un munt de bajanades. Ni la meva filla anava malament de pes, ni tenia que seguir sempre el mateix percentil. Sovint els nens fluctuen dins els percentils perquè els percentils reals no son corbes perfectes com es plasmen en paper.
És clar que cal fer servir percentils però cal fer-los servir amb cap, entenent què volen dir i entenen com cal fer-los servir.
I sí, totes voldríem tenir criatures al percentil 97, que per això el nostres és el més guapo, el més llest i el millor, però la realitat és que la genètica té força a dir-hi. Si els pares no tenim la mida d'en Pau Gassol no podem esperar criatures de midaXXL.
