Som la llet

Alba Padró i Arocas

"...vaig seguir alletant al nen"

-

Dilluns, em van enviar un mail. Una noia volia compartir la vivència de lactància de la seva mare amb el seu germà petit, en Daniel. Us prometo que feia temps que no tenia la pell de gallina tanta estona! Mentre llegia el seu relat em vaig emocionar! Gràcies de tot cor!

.

"Em vaig quedar embarassada de la Tània molt jove, tenia divuit anys i la veritat és que a aquesta edat, tot i que va ser una experiència preciosa, no tens la paciència suficient per a intentar que el bebè s’enganxi al pit. Només va mamar durant tres setmanes. Jo estava molt cansada i semblava que tothom m’intentes donar ordres de com havia de cuidar a la meva filla. Entre una cosa i altre, em vaig donar per vençuda i vaig deixar de donar-li el pit.

Amb el pas del temps, i sobretot quan veia a altres mares que alletaven als seus bebès, em vaig adonar que vaig deixar passar una etapa molt bonica en la qual la connexió entre mare i fill és única.

Tretze anys més tard, i tot i que estava segura que la meva nena seria filla única, em vaig quedar embarassada. En Daniel venia en camí. Vaig tenir un embaràs molt complicat, ple de contradiccions sobre la salut del bebè que venia en camí. Va néixer de trenta-set setmanes i des del primer moment se’m va enganxar amb molta força al pit, tant que durant els primers vuit mesos tan sols el vaig alletar, sense fruita, ni verdura, ni res, tan sols la meva llet...

Durant aquell temps em vaig enamorar de la sensació de donar-li pit al meu fill i la veritat és que tenia pànic a deixar-li de donar, ja que estava creixent sense cap tipus de problema i el pediatra m’animava a que seguis.

Quan el meu fill tenia setze mesos li van diagnosticar una malaltia molt greu: leucèmia. El món ens va caure a sobre. Era impossible entendre que una criatura tant petita hagués de passar per una situació així, però era la realitat i havíem de seguir endavant, amb tota la força possible i, si no la teníem, treure-la de sota terra. El meu fill s’havia de salvar. Em turmentava la idea que un de cada quatre nens no es salvava...

Els primers dies d’estar ingressat a l’hospital Vall d’Hebrón, els metges em van recomanar que li treies el pit perquè creien que seria molt més fàcil dur a terme el tractament. A mi no m’agradava aquesta recomanació i, en contra de la voluntat del metge del meu fill i de la psicòloga, vaig seguir alletant al nen. El tractament de la quimioteràpia era molt dur i a conseqüència hi havia dies que el nen no volia menjar absolutament res, tan sols volia la meva llet.

Van ser uns mesos molt difícils, ja que en vam estar sis de seguits ingressats a l’hospital i jo no vaig sortir al carrer ni un sol dia: volia estar al costat del meu fill. Em donava la sensació que el pit era una vàlvula de fuita pel nen; mamar el tranquil·litzava i era l’única estona en la qual em donava la sensació que ell estava en pau amb si mateix, amb tot el que li estava passant dintre del seu petit cos.

Ara han passat set anys i m’he adonat del fet que, tot i que la quimioteràpia va ser el tractament que el va curar, l’alletament durant els quatre primers anys de la seva vida (exactament fins que el van deixar de medicar) el va ajudar en tots els sentits. Sincerament, crec que va ser una gran empenta a la lluita contra el càncer i a seguir feliç tot i els impediments que hi havia en aquells moments.

Si em permeteu, m’agradaria donar un consell a totes les mares que es puguin trobar en la mateixa situació que em vaig trobar jo. Lluiteu. Lluiteu pel que vosaltres creieu que és bo, encara que la gent que sap més us pugui dir que no és el convenient. Creieu en el vostre cor i, sobretot en l’instint maternal que tenim."