Som la llet

Alba Padró i Arocas

A la segona va la vençuda!

Avui la Meritxell Torras en explica la raó del éxit de la seva segona lactància.

Han passat 5 anys des del naixement del meu fill gran, però el calvari que vaig patir amb la lactància el recordo com si m’hagués passat fa 4 dies. Vaig tenir un bon embaràs i un bon part, això sí, medicalitzat.“Què és això?” vaig preguntar. “Oxitocina”, per accelerar les contraccions. Ja em tens a la tercera contracció després de l’administració de l’oxitocina demanant que sisplau em poessin l’epidural perquè el dolor de les contraccions havia canviat de la nit al dia. Em van posar l’epidural i al cap de pocs minuts, naixia el Gerard.

Me’l van posar al pit de seguida i aquella nit el vaig tenir enganxat als pits tooooooota la nit, me’l vaig anar canviant d’un pit a l’altre. La veritat és que em feia mal quan mamava, però no vaig dir res a les infermeres perquè ja m’havien comentat a la sala de parts que “era normal que al principi em fes una mica de mal o notés una molèstia”.

L’endemà els meus pits sagnaven i va ser quan una infermera que me’ls va mirar, em va dir, “és que tens els mugrons plans i t’has de posar mugroneres perquè el nen pugui mamar, amb elsteus tipus de mugrons necessites una mugronera sinó no podrà agafar el mugró per mamar”. A ma mare, que estava al davant quan m’ho van dir, li van faltar cames per anar-me a comprar unes mugroneres i jo mentrestant vaig trucar la llevadora que m’havia atès durant tot l’embaràs per saber si el nen havia de mamar amb mugroneres o sense. La noia, que prou feina tenia a recordar qui era jo, em va contestar que tranquil·la, que al principi li podia donar el pit amb les mugroneres posades, sobretot perquè tenia els pits aclivellats i així no em faria mal, i després poc a poc quan el nen tingués més força i mamés millor les podia anar traient, que ja ho miraríem a la visita que tenia amb ella, i que ella mateixa havia tingut l’experiència d’alletar amb mugroneres els seus fills i que no passava res, que després les va anar traient i ja està.

Vaig acceptar doncs en primer lloc, la notícia dels meus mugrons plans, i en segon lloc, el fet que hagués de posar un plàstic entre la boqueta del Gerard i el meu pit. I així ho vam anar fent, però ho deuríem fer tan malament que el migdia que havíem de sortir de l’hospital no ens van donar l’alta perquè el nen havia agafat febre, alguna cosa sobre “deshidratació per la lactància materna”, vaig entendre jo en aquell moment que bastant nerviosa estava entre els pits plans i les mugroneres. Al cap d’unes hores però, ja ens van deixar anar cap a casa, però “emporta’t aquest suplement perquè si el necessita li pugueu donar”. Ja durant la nostra estada a l’hospital li van donar un parell de suplements davant meu perquè “aquest nen plora de gana”, em deien.

Total que entre les hormones alterades que ja duia pel part, i tot aquell tema dels meus mugrons i de la deshidratació del Gerard em vaig començar a sentir una mare una mica desastrosa. Més endavant, vam anar fent les visites corresponents al pediatra i el nen no guanyava més que 30 gr a 60 gr per setmana. Un desastre, mala mare total, pensava entre mi. No entenia què passava, la infermera i la llevadora havien vist com mamava el nen, semblava que la posició era la correcta i queamb lesmugroneres el nen xuclava amb força, però no devia empassar gaire perquè el poc augment de pes així ho demostrava. Als 20 dies, com que encara no havia recuperat el pes del naixement, tot i mamar dia i nit, i també plorar dia i nit, el pediatre va aconsellar-me que li donés 5 minuts de cada pit i tot seguit el suplement. I així ho vaig fer perquè a més a més, la meva mare em repetia sovint: “Ho veus? A mi també em van dir només néixer vosaltres que jo no tenia llet, que era aigua i a tu et deu passar el mateix. El mateix que la meva padrina que tampoc deuria tenir llet perquè el meu pare és a dir, el teu avi, es va criar amb una dida. I si aquest nen plora, és de gana, que no ho veus? Et deus assemblar a nosaltres, noia què hi farem, dóna-li biberó!”.

I finalment, entre els consells de l’expert (un cop per setmana) i els de la meva mare (les 24 hores del dia) que se suposava que també en sabia més que jo, vaig iniciar una lactància mixta, tal i com em va indicar el pediatre i el nen va guanyar 600gr en una setmana. La següent 400gr i ja va seguir amb una mitjana de 400gr per setmana. Quan un dia vaig decidir deslletar el meu fill perquè no podia amb la lactància mixta ja que el nen al pit se’m posava molt nerviós i ploraner, em vaig sentir la pitjor mare del món per no haver-ho sabut fer d’una altra manera, d’una manera millor. N’estava convençuda que no era que no tingués llet, perquè jo l’havia vista amb els meus propis ulls, quan me’n treia per donar-li en biberó, però no vaig saber esbrinar quin va ser el problema: els mugrons plans? La mala posició? Les mugroneres? Poca producció de llet? Els nervis?

Vaig començar a documentar-me i vaig deduir quin podia haver estat el problema: la posició incorrecta alhora de mamar, la falta d’informació per part dels professionals i el no tenir nassos de demanar ajut al grup de suport a la lactància de la meva zona. El nen plorava tant que no em veia en cort d’anar enlloc amb ell...

Per això, amb la meva segona filla ho he volgut fer totalment diferent. En primer lloc, informar-me sobre l’alletament (Internet, llibres i assistència a grups de suport a la lactància), en segon lloc, demanar l’ajut d’una doula que va venir a comprovar que la nena estigués ben posicionada al pit i en tercer lloc, els comentaris extra de la gent que m’envoltava, m’entraven per una orella i em sortien per l’altra. La llàstima és que per no haver fet tot això abans, vaig carregar-me la lactància del meu primer fill. Això sempre ho portaré amb mi…

Ah!! i per acabar-ho d’adobar vaig fer el curs per ser assessora de lactància, per poder evitar que altres mares se sentin tan perdudes en les seves primeres lactàncies i passin pel mateix que vaig passar jo. Encara em falta molta pràctica però per assessorar a d’altres mares.

La segona lactància, doncs, l’he assaborit des del principi i encara en gaudim la meva filla de dos anys i mig i jo, tot i els comentaris típics: “Encara et mama tan gran? Val més que la deslletes abans que comenci al cole, sinó ho passarà malament, pobreta.”

I això és tot!