Som la llet

Alba Padró i Arocas

25N respecte!

Ahir a Catalunya estàvem d’eleccions però també era el Dia Mundial contra la Violència Obstètrica. No vull deixar passar aquest dia tot i no ser estrictament un tema de lactància.

-

Quan vaig escriure el part de la Maria per primera vegada vaig escriure un relat en agraïment a la llevadora que em va salvar d’una cesària totalment inecesasària. Li estava eternament agraïda per aconseguir-me un part vaginal.

Recordo un dia fa molts anys que em van convidar a una quedada a la plaça Sant Jaume per repartir informació sobre el part amb la plataforma pro drets del naixement. Estava perduda, no sabia massa bé que es demanava feia pocs mesos que acaba de parir i encara considerava que el que havia viscut en el meu part era normal, que tot allò que em van fer formava part del que era un naixament. Vam estar repartint octavilles, recordo que especialment una dona, em va agafar el paperet i em va preguntar que reivindicàvem. Li vaig explicar la lletania que em sabia però que no entenia: que cada dona pogués parir com volgués. I ella em va contestar molt enfadada que no hi estava d’acord de cap manera, que voler eliminar les epidurals i parir a casa no era un avanç era un retrocés en la lluita per la salut de les dones.Em vaig quedar amb cara de pàmfila sense poder dir ni rebatre res.Cal dir que en aquell moment tampoc tenia l’evidencia que tinc ara que els parts a casa fossin segurs i que els parts en els hospitals acostumen a ser iatrogènics i sovint una agressió cap a nosaltres i el nostre cos.

De camí cap a casa amb la Inma Marcos em va demanar que li expliqués el meu part i evidentment es va esgarrifar dels procediments negligents que havien aplicat en el meu part: inducció injustificada, ruptura de bossa amb col·locació de gel de prostaglandines, maniobra de Kristeller, episiotomia, fòrceps, ventoses, separació (rutinària) de la Maria per més de dues hores.... I els procediments sumats amb les paraules, perquè les paraules també fan mal: si no ho fas així no pariràs mai, posat del cantó que més mal et faci, deixa de demanar anar al lavabo que ja no ets una nena, no cridis, no respiris així, no empenys bé, això no fa mal (en un tacte) calla i dorm una estona, però no em vas dir que no volies la epidural? Veus com ara me la demanes, la nena va a la nursery que cal vigilar-la o és que tu en saps més que un pediatra?....

En aquell moment vaig començar a ser conscient que ens havien robat el part de la meva filla, que parir no ha de ser un tortura ni un moment terrible per oblidar.

Als parts deixem el nostre cos en mans “d’experts” i sembla que en aquest acte renunciem als nostres drets, que deixem de tenir veu ni vot en les intervencions que realitzen sobre el nostre cos i ho tenim assumit i ho veiem normal... No som més que unes espectadores, amb seient de primera fila això sí.El pitjor és quan passes a l’altre cantó quan t’explica una amiga o una coneguda el seu part, quan sents les burrades que li han fet i com accepta com a normal el que ha patit.

I del meu part en farà 13 anys d’aquí res i la violència contra el cos de les dones segueix, les rutines, les humiliacions, les paraules.... Tot segueix! És cert que hi ha sanitaris meravellosos, respectuosos, humans i que saben acompanyar un naixement és just dir-ho!

Us deixo aquest meravellós curt d’Icíar Bollaín. On es pot veure part del tracte (em sembla força desnatat) que s’ofereix a les dones, com freda i deshumanitzada és la situació.

I per si teniu estómac, reconec que a mi encara em costa de veure, aquest altre. On s’explica utilitzant imatges molt clares que no és el mateix, que els parts no tenen perquè ser carnisseries, que els parts poden estar farcits d’amor i respecte.

Una anècdota, l’Abril té gairebé 8 anys i l’altre dia em va dir. Jo no vull que quan tingui un fill m’obrin la panxa, ni em facin mal, jo vull tenir al meu bebè a l’aigua. Ens toca lluitar a tots per aconseguir per les nostres filles la millor atenció, perquè a elles no els robin els seus parts. Per una nova manera de néixer!