Segona part de l'entrada de dilluns Un any i mig després va néixer la meva segona filla. Durant el seu embaràs "vaig fer els deures": vaig llegir tot el que vaig poder trobar sobre gestacions i criança. Vaig deixar ben clar a la meva ginecòloga que volia parir de la manera més natural possible i vaig contractar els serveis d'unadoulaperquè m'ajudés amb la lactància. A més, un mes abans de sortir de comptes, em vaig posar en contacte amb ALBA i vaig anar a un dels seus grups de lactància.
La majoria de persones del meu entorn escoltaven els meus propòsits amb creixent incredulitat. Tots se sentien amb dret a opinar: "Ja se sap ... Després d'una cesària, tot són cesàries". "Per què t'has decidit a donar el pit ara, però si la gran està sana i maca i l'has criat amb biberó? "Però si el més còmode és donar-li llet artificial ... ". "Segur que no aguantes això del pit. Tindràs que treure't les tetes a qualsevol lloc, com les gitanes. Amb el que tu ets ... En dos dies estàs demanant un parell de biberons a la farmàcia ... ". "És que des que va néixer la gran estàs impossible ... Només tens ocells al cap". "No faràs res com les persones normals?"..........................
Vaig començar el treball de part de la petita un dilluns al matí, i vaig passar tres diesduríssimsa casa, sentint cada vegada més dolor i malestar.
Estava decidida a parir, així que vaig fer cas de tots els consells que vaig rebre per propiciar el feliç esdeveniment: vaig caminar durant hores, vaig menjar marisc picant amb xocolata fins avorrir i, fins i tot, em vaig veure un trago d'oli de ricí (no parlaré sobre les desagradables conseqüències de fer això).
El meu marit i la meva mare feien torns per acompanyar-me a totes hores i es van prendre molt seriosament el seu paper: Em seguien per tot el pis proveïts de paper i llapis i apuntaven diligentment totes les meves contraccions. Van omplir banyeres i banyeres i banyeres amb aigua calenta im'acariciaven l'esquena afectuosament. Al tercer dia d'aquest règim de devoció i afalacs vaig amenaçar amb amputar les mans del proper d'ells que em proposés unbanyeto que s'atrevís a intentar acostar-se a la meva esquena!
Mentrestant, anava i venia de la consulta de al meva ginecòloga. En tenir una cesària prèvia em volien monitoritzar regularment i, de passada, em va pautar un relaxant muscular per poder dormir una mica a la nit.
Em sentia molt acompanyada (de vegades, massa), valent, fort i poderosa ...Fins que va començar de veritat el part. I vaig deixar de ser fort, valent i poderosa. Em feia mal. Moltmal!!!! I no hi havia ni rastre d'endorfines, ni "planetes part" en tot allò.
M'havien aconsellat "que deixés fluir les contraccions, que no em resistís". I allà estava jo, lluitant com una sonada en contra d'elles. Això de les onades i les marees no semblava anar amb mi ...
Vaig ingressar a la clínica el dijous a la tarda. Em van donar la camisa de paper raspós de rigor (sí, la del cul a l'aire), però em vaig lliurar de l'ènema. La meva ginecòloga havia vetat qualsevol intervenció sense comptar amb la seva presència, i les llevadores m'estaven tractant de cine! Res de vies, tactes ni agulles de mitja. De camí a la sala de parts, vaig escoltar a una altra dona que estava parint sense epidural cridar com una boja i allò va confirmar les meves sospites en aquell mateix instant: jo no estava preparada per parir sense anestèsia. Vaig començar a preguntar per l'anestesista ambinsistènciafrenètica.
La llevadora, que era molt dolça ("si que canvien les coses en any i mig, vaig pensar"), m'encoratjava dient-me que no em desanimés, que havia lluitat molt per tenir un part no intervingut (l'hi havia explicat jo mateixa al ingressar) ... I jo la mirava com si acabés de fumar crac davant dels meus nassos. Vaig tractar de fer-li entendre que jo havia parlar de tenir un part natural abans, ho havia dit quan no em feia mal res però que ara estava profundament penedida, que jo, en realitat, el que volia era una bona dosi d'anestèsia epidural ...
Finalment, per tranquil·litzar-me, va suggerir que em deixes fer un tacte i veure com estava, abans de prendre cap decisió. Em vaig deixar fer amb creixent escepticisme.
Però havia dilatat uns 8-9 cm. jo soleta, sense presses, a casa! Amb prou feines podia creure-ho. ESTAVA parint! Després, tot va ser molt ràpid i, en tot just quinze frenètics minuts, cridant com una boja, va néixer la nena. Em van incorporar una mica (vaig parir estirada sobre un costat) i la van posar immediatament sobre el meu pit. Quina calidesa. Ens vam mirar als ulls i amb prou feines vaig poder contenir les llàgrimes de l'emoció. Sense saber molt bé com, la llevadora la va acostar al meu pit, i la criatura més bella de l'univers va començar a mamar. Sense més. No podia creure que aquesta vegada tot fos tan fàcil ...
El meu marit, en aquell moment, s'havia incorporat del terra, lloc on va passar els primers deu minuts de vida de la nostra filla, desmaiat, i ens abraçava també emocionat, i encara marejat, a les dues.
Vam pujar a l'habitació els tres junts, amb la nenacàlidamentinstal·lada entre els meus pits. I allí va romandre els dies següents, amb tranquil·litat, sense dolor, familiaritzant-se amb el seu nou entorn, els seus pares i la seva fantàstica germana de manera suau i pausada. A més, em vaig recuperar del part amb una celeritat sorprenent.
No vaig deixar que ningús'immiscuísen la meva lactància. Estava ben informada i em sentia segura i confiada. No em vaig deixar impressionar pels lúgubres auguris d'infermeres i pediatres pel que fa a la conveniència de tenir a la nena tot el dia enbraços i deixar que dormís sobre meu o sobre la meva falda. No vaig fer la pinça. No la vaig posar deu minuts a cada pit en intervals de tres hores. No vaig utilitzar lanolina per "preparar els mugrons". No em vaig separar un segon de la meva preciosa criatura.
Vaig tenir dubtes i algun que altre problema, com totes les mares, que vaig solucionar assistint de forma regular al grup de lactància ALBA. I vaig tenir moments de cansament i debilitat, també com la resta de mares. Però vaig seguir ferma. Al principi em sentia molt cohibida alletant en públic, així que donava passejos radials, sense allunyar-me massa de casa. Després em vaig aventurar a sortir més lluny i m'amagava en algun provador o em cobria amb un fulard ben llarg per poder alletar amb intimitat a la meva filla. A poc a poc em vaig anar desinhibit, i ara no hi ha parc, autobús o cafeteria que em resisteixi. A més, la gent ha deixat de molestar, suposo que em deixen per impossible.
Un any i mig després, la meva preciosa nena segueix buscant el meu pit cada vegada que necessita aliment o consol. I jo segueixo emocionada i sorpresa i agraïda per cada un dels minuts que ella passa enganxada en un dels meus pits fabulosos.
