Hola gent, tinc una setmana complicada i em sortiré del guió. Avui us deixo la primera part d'aquest testimoni de part i lactància. És llarg però no he volgut treure ni una coma! Dimecres la segona part. Gràcies :-)
"Sóc la Maria i tinc dues filles.La gran té 3 anys i la seva germana petita acaba de fer 18 mesos.Aquesta és la història dels seus naixements i de les nostres experiències amb la criança i lactància.
Abans de ser mare, el més a prop que havia estat d'un nadó en la meva vida va ser quan vaig acompanyar a una amiga estrangera al Zoo de Barcelona i vaig veure una orangutan de Borneu treure els polls a la seva cria.
Poc després em vaig casar i uns mesos més tard em vaig quedar embarassada. Pensava en la orangutan de Borneu i vaig concloure que la gestació, el part i la lactància devien ser completament instintius i que no requerien cap esforç ni estudi per part meva.
Així que em vaig centrar en tot allò pel que la natura no m'havia programat: escollir el cotxet, decorar l'habitació del nadó, comprar camisoles per estar presentable a la clínica...
Quan vaig complir 40 setmanes d'embaràs em van programar una inducció. Allò no em va fer gaire gràcia, se suposava que havia de parir a l'estil primat i, definitivament, a les mones ningú els indueix res. Vaig fer un cop d'ull ràpid a Internet i on llegir que la taxa d'èxit de les induccions rondava el 60%.Era jove, tenia ganes de ser mare i havia passat un embaràs fantàstic.Em sentia confiada.
La jornada no va començar amb bon peu.Vaig ingressar a les 9 del matí a la clínica i en tot just deu minuts ja estava amb el cul a l'aire, tot just tenia la panxa coberta per una camisa de dormir de paper raspós, i estava a punt de ser obsequiada amb un desagradableènema. Bonica forma de començar el dia.
Mitja hora després m'havien agafat una via per a la oxitocina, m'havien fet un tacte tres persones diferents i una despreocupada llevadora s'acostava al meu entrecuix amb un instrument semblant a les agulles de fer mitja de la meva àvia.El temps passava molt lentament... I el dolor i la impotència anaven augmentant en proporció inversa a la progressió de la meva inducció.
Vaig haver de romandre recolzada panxa enlaire tot el temps, unes 11 hores, sense beure ni menjar, sense poder-me moure llevat d'alguna escapada puntual al bany, suportant les horribles contraccions provocades pel maleït fàrmac, tactes cada mitja hora, em va ficar mà finsel lampista de la clínica, i assistint, atònita, al debat que ginecòloga i llevadora mantenien davant dels meus nassos sobre la meva incapacitat per dilatar o parir ...
Per quan em van dir que tindrien practicar una cesària tenia la mateixa disposició d'ànim que una ovella ala que porten a l'escorxador.
L'operació va transcórrer amb aparent normalitat, però jo em vaig sentir dolorosament confusa, indefensa i desvalguda. Lligada a la llitera, amb els braços en creu, sent perfectament conscient de la violència que exercien sobre el meu abdomen...
Va néixer la nena i jo només podia plorar de ràbia i impotència. Ni tan sols vaig poder acariciar-la. Tot just un cop d'ull, un petó ràpid al caparró i se la van emportar, sense més. Quan van acabar de sutura, a les onze de la nit, em van pujar a l'habitació.Allà, vaig haver d'esperar el meu torn per agafar en braços la nena, que estava essent admirada per una dotzena defamiliarsil·lusionat.
Ens va costar mitja hora més de precs i laments aconseguir quedar-nos els tres a sols i, en aquell moment, jo em debatia entre el cansament absolut, les ganes d'incendiar el complex hospitalari (cafeteria i pàrquing inclosos) i la ferma convicció que la maternitat no estava feta per a mi: La nena plorava i plorava i jo no tenia ni idea de com consolar-la. No aconseguia donar-li el pit. No se suposava que n'hi havia prou amb acostar la teta a la boca perquè "la cosa" comencés a funcionar? I, a més, la criatura havia començat a vomitar una substància negre i enganxosa força preocupant.
Vaig decidir demanar ajuda a les infermeres. Van acudir sol·lícites a les meves nombroses trucades de socors : "Una altra vegada hem de donar-te un cop de mà?! La majoria de mares no demanen tant". I em van ajudar a solucionar el meu desconcert inicial amb la lactància: Després d'un parell d' intents, van concloure que el millor era que jo descansés, que " no passava res per esperar una mica". L'hi van portar un bibe per "suplementar una mica", perquè "no passés gana", em van augmentar la dosi de calmant "Encara que el millor seria que aguantar una mica ..." i aquí pau i després glòria.
El matí següent el panorama no havia millorat. Sondada i drenada, practicament no aconseguia aguantar el dolor. La nena havia entrat en una beatífica letargia de la qual no semblava voler despertar i la meva habitació s'havia convertit en una parada de metro en hora punta. La gent entrava i sortia a voluntat, els bombons es repartien a cabassos i tots volien fotografiar-se amb la menuda. Jo em sentia molt cohibida i els deixava fer.
Un cop el personal sanitari va assumir la meva ineptitud làctia, llevadores i infermeres van tractar de fer agafar la criatura als meus pits infructuosament (vist en retrospectiva, diré que hagués estat miraculós que ho aconseguissin. La seva depurada tècnica consistia en estrenyen i estirar els meus mugrons, aixafant el seu caparró contra el meu pit). Jo, per part meva, no vaig aconseguir tampoc res memorable i, a més, la nena va començar a rebre "suplements" de manera més o menys regular.
Cinc dies, uns quants biberons i milions de llàgrimes després vaig rebre el suggeriment de tallar la llet i oblidar definitivament la lactància materna. "Ho has intentat i no pots. Tampoc passa res. Estàs fent patir a la nena amb aquesta situació."
No havia pogut parir, era incapaç d'alletar, sentint-me una nul·litat com a dona i mare em van donar l'alta.
Quan vaig arribar a casa tenia ganes de construir un cau en què refugiar-me (jo sola per cert) per no tornar a sortir-ne mai més.
Però en lloc d'amagar còmodament, havia de ocupar de la nena, rentar i preparar i administrar desenes de biberons que ella puntualment vomitava i recuperar-me de la cesària. El toc de gràcia va ser que en un parell de setmanes la meva pobra filla va començar a patir desesperants còlics.
Mentrestant, tractava de posar en pràctica els consells de família, amics i pediatre sobre com havia de criar a la nena. Sense bracets. Amb rutines. Dormint en un bressol. Passejant en carret.
Miraculosament, alguna cosa s'anava revoltant en el meu interior, l'instin, per fi!!! I començava a descobrir que m'agradava dormir amb aquellpaquetetcalent i tremolós arraulit contra el meu pit. Que adorava tenir la meva filla en braços. Que la seva mirada era la d'un ésser innocent, sense rastre de la picardia que les àvies asseguraven que tenia ...
Vaig concloure que com més "mimava" i "consentia" a la nena, més feliços estàvem les dues ... I vaig començar a llegir i a recollir informació. Em vaig tornar "jipi": vaig comprar un fulard per portar la meva filla, la gent ens mirava com si acabessin de veure aterrar una nau alienígena, vam desterrar el bressol i la vam ficar al nostre llit, encara que ens van advertir que no sortiria d'allí fins als trenta, ella sola va decidir dormir en la seva pròpia habitació quan tenia dos anys, també vam desterrar els horaris i vam començar a adoptar una sana actitud zen davant crítiques i comentaris.
Havíem aconseguit sortir del túnel, estàvem vivint un momentdolcíssim(per fi!) Però cada vegada em pesava més el no haver alletat a la nena. Un dia, veient de reüll com una mare donava el pit al seu fill al parc, vaig saber que el que feia que em sentís tan malament era l'haver deixat passar l'oportunitat de tenir el contacte més íntim i maternal que una dona pot tenir amb la criatura nascuda de les seves entranyes ...
Assumir que jo vaig ser l'única culpable del fracàs de la meva lactància va ser molt dolorós. No em consolava pensar que ho havia intentat. Sabia i sentia que no havia fet prou, que no havia lluitat tot el que calia.
Vaig plorar amargament quan vaig comprendre tot el que m'havia perdut a causa de els meus prejudicis i idees preconcebudes. Quan vaig arribar a veure les conseqüències de la meva desinformació, de la meva passivitat: parir amb goig la meva filla. Alimentar amb la meva amorosa llet. Viure amb felicitat i plenitud els primers dies de vida de la meva cria, sense separar un segon d'ella ...
Em vaig prometre a mi mateixa compensar la meva filla amb afecte i amor i els errors passats no repetir-los: Mai més, mai. Mai."
