Fa força temps vam poder llegir la primera lactància
"El Víctor, va néixer un 28 de Juliol de 2008. Va ser un part espontani i molt intens, volia un part natural i vaig aconseguir un part molt respectat. Quan va el van posar als meus braços vaig intentar de posar-me'l al pit. Suposo que la meva experiència anterior, vaig donar pit al meu fill gran fins als 24 mesos, hem va ajudar. Tot anava bé fins que una nit un infermer va venir a mirar al petit. Em va estranyar però vaig pensar que seria un control rutinari, però ens va comunicar a ma mare i a mi que se l'havia d'emportar, ja que li havien detectar que el cor anava més lent del normal, volien comprovar-ho amb els monitors. El mateix infermer ens va dir que l'havien de ingressar fins que l'explorés la cardiòloga pediàtrica. Al matí l'angoixa em devorava, el no saber què li passava i sobretot el tenir que veure'l amb tots aquells cables, amb la via posada i sentir-lo plorar. Asseguda en una incòmoda cadira el vaig tenir durant molta estona, ni podia ni volia separar-me d'ell però les normes del hospital em van fer fora del seu costat. La nostra lactànciava esdevenir una lluita, no podia donar-li el pit a demanda, no em deixaven entrar encara que plorés, i m' el trobava amb un xumet o amb un biberó de sèrum. Vaig dir mil vegades que no volia això, que em cridessin que volia donar-li el pit, però els meus precs no van ser escoltats. No entenia què passava, perquè no ens deixaven tranquils. Els horaris d'entrada eren cada tres hores i mai deixaven que passes més d'hora i mitja allà dintre.El sentia plorar des de fora...
Va perdre 500g en tres dies I em van dir que havia de donar-li biberó. Primer m'hi vaig negar, entre plors els vaig explicar que volia donar-li pit a demanda i tenir-lo amb mi les 24 hores. Davant la meva tossuderia van avisar al pediatra. Va ser clar, si no li donava biberó i no recuperava força pes no podria emportar-me'l amb mi el dia següent encara que li donessin l'alta de cardiologia. Van intentar de convencem dient-me que no tenia llet suficient, que no m'havia pujat la llet... Però com volienque la lactància funcionés amb totesaquelles normes i restriccions absurdes? Li vaig donar suplement, i pit, en un dia va agafar 200 grams.
Al cinquè dia li van donar l'alta, tenia una bradicàrdia però no era perillosa i semblava que s'anava recuperant tot sol. La tornada a casa va ser una alliberació, vaig sentir que necessitava recuperar tot el temps perdut. La primera nit, vaig dormir amb els meus dos fills, sentir-los al meu costat em va fer recuperar l'alegria quehavia perdut a l'hospital.
Una bona amiga va venir a visitar-me al dia següent, s'havia format com assessora i volia el seu consell. Desprès de mira-loem va recomanar que continués uns dies amb el biberó i amb el pit, que dormis amb ell, que el tingués tota la estona possible pell amb pell, perquè necessitava estar amb mi i agafar força per poder mamar més i millor. En una setmana li vaig treure el biberó amb l'aprovació de la pediatra i mai més li va fer falta. Per sort el meu fill es va recuperar del tot i és un nen sa.
Un més després van aparèixer un èczema del mugró que tant m'havia amargat la meva primera lactància. Però aquesta vegada va ser molt diferent i vaig aconseguir curar-me.
Però la lactància per nosaltres és com una carrera d'obstacles, quan tot podia anar perfectament ens va sortir un altre repte. Quan el Víctor tenia 18 mesos vam detectar que tenia una taca a una denteta, la pediatra ens ho va confirmar, tenia la coneguda com "caries del biberó o del lactant". Després va venir la visitar al odontòleg i les preguntes: "Li dones sucs amb biberó? Li dones xumets amb sucre? Li dones dolços? Li dones teta? El van derivar a l'Hospital Sant Joan de Déu, i mentre passaven les setmanes la caries s'estenia, les quatre dents, dos molars... La nostre petició de visita va ser rebutjada i ens vam veure perduts mirant de trobar una solució. Mentre jo era conscient que la llet materna no provoca caries alguns dentistes m'havien recomanat el deslletament nocturn i altres el total. Així doncs vaig decidir deslletar parcialment a la nit quan tenia uns dos anyets.
Ara amb dos anys i vuit mesos, continuem amb el pit però cada vegada menys. Continua demanant una miqueta en els moments que necessita no només la llet sinó també sentir la mevaescalfor, els meus braços que li donen seguretat, i que a mi m'aporta molta felicitat"
