Som la llet

Alba Padró i Arocas

24 mesos de lactància

"La setmana vinent la Martina fa 2 anys; plens de petons, moixaines, rialles, d'adormir-me sentint aquella olor dolça de bebè, de despertar al seu costat, de mirar-la hores i hores, de fer descobriments, de tornar a aprendre i a desaprendre, d'estimar com mai imaginava que es podia estimar... 24 mesos on la teta també ha tingut molt de protagonisme.

La nostra ha estat una lactància fàcil i plàcida, i en uns dies celebrem els dos anys d'amor a la teta, però els inicis van ser tot menys fàcils. La meva era una lactància abocada al fracàs, i si no hagués estat per l'ajuda que vaig rebre des del primer moment mai no hagués pogut tirar endavant, per això estic tan agraïda a les assessores de lactància, i per això animo a totes les mares a demanar ajuda quan es trobin amb el primer entrebanc.

Després d'un part llarguíssim, complicat però preciós; als pocs minuts de tenir-la a sobre, es va posar a jugar amb el mugró. Després de l'esforç intens del part, les dues estàvem esgotades, jo tenia una mica de febre, i ella febrícula, així que fora camisa de batista, jersei de perlé, peücs de cotó i ens vam passar les hores següents pell amb pell. La Martina no tenia prou força per succionar. Tothom va convenir que el que més necessitava era descansar. Però no era imprescindible que s'enganxés durant la primera hora per garantir una lactància reeixida?

Més tard van venir les infermeres a ajudar-me amb el pit. Em van dir que tindria dificultats amb la lactància perquè la Martina tenia la boca molt petiteta, i jo els mugrons molt curts (¿). La primera en la frente. Així que la primera trucada que vam fer va ser a la Dolors, una espècie de fada madrina per nosaltres, i assessora de lactància. A la tarda em va venir a veure i em va explicar com havia de posar la Martina al pit. Al tenir la boca tan petiteta, quan s'enganxava ficava el llavi inferior dins la boca, així que ens havíem d'assegurar que al enganxar-se tingués els llavis everits.Alarribar a casaja s'enganxava al pit i jo "notava", com ho notava a l'hospital, que anava mamant. Aquella tarda, de sobte, la pujada de la llet. Quina cosa més espectacular, i més molesta! Se'm posaren el pit enooormes... I amb aquella boqueta de pinyó que tenia la meva filla em sembla impossible que pogués enganxar-se. Ens adonàrem que la Martina dormia quasi tot el dia, i quan estava desperta els braços li queien avall, flàccids... Anava tot bé? Vam tornar a trucar a la Dolors.

De seguida que va veure la Martina ens va dir que l'havíem de pesar. Si no havia guanyat pes havíem de fer-la menjar: teta, xeringa, bibe... com fos! Vam tornar a revisar la postura i comprovàrem que ho fèiem malament, i en realitat quan jo "notava" que mamava, només xuclava el mugró, no succionava.Em va caure el món a sobre. No podíem pesar-la fins l'endemà, em vaig passar tota la nit traient-me llet i el papa donant-li amb una xeringa a la nostra petita campiona. Una nit que recordem llarguíssima i plena depor. Jo veia que la lactància se n'anava en orris. Les hores van anar passant, i a mesura que anava "bevent" de la xeringa, la Martina anava recuperant les forces. Cap al matí vam aconseguir que tornés a enganxar-se . Entre el que va poder mamar, el que em treia amb el tirallets, i els massatges que feia el papa als nusos que s'havien fet al pit mentre ella mamava, vam poder descongestionar una mica la cosa i que li comencés a ser més fàcil enganxar-se. Quan vam poder pesar-la vam respirar alleujats al comprovar que s'havia engreixat 200 grams, 200 grams de felicitat total i absoluta.Des d'aleshores tot ha anat rodat. Ni una clivella, cap mastitis, cap infecció, però la Martina no menjava, el que ens va portar a fer-li analítiques que van confirmar que patia una lleugera anèmia.

A la revisió dels 2 anys amb el seu pediatravam poder ometre el tema del pit perquè al veure que en 6 mesos no havia guanyat ni un gram i havia perdut 150g, es va posar les mans al cap. Vam fer analítiques i després de veure que els marcadors de celiaquia eren negatius i fer un cop d'ull a la immunologia, va treure importància al ferro (ja que amb el suplement és només qüestió de temps que pugin els nivells) i ens va dir que el que fa que estigui inapetent són les infeccions de repetició, que va agafant per tenir les defenses baixes, i no acaba de refer-se pel mateix, però que a la que comenci a menjar millor i a la que passi la temporada de virus i estigui més refeta hauria de millorar l'analítica.

La Martina porta 2 setmanes menjant és a dir: esmorzant, dinant, berenant i sopant, i igualment demanant teta a la mínima i mamant molt, jo diria que igual que abans. Me n'adono que la seva anèmia no està relacionada amb la LM, sinó amb el fet que no volgués menjar i estiguéssim a LME. Pensava que no era possible que la Martina mengés de tot, ni que fos una mica, en poqueta quantitat, però porta una setmana dinant a l'escola bressol i ho fa de bona gana (ho sé perquè els pares podem fer d'espieta), fins ara ha anat menjant de tot i bé (toquem fusta perquè duri), i la mateixa inèrcia fa que també estigui menjant bé a casa el berenar i el sopar. Fa només tres setmanes això em semblava IMPOSSIBLE.

Per tant crec que relacionar l'anèmia amb la lactància seria donar la raó a una doctora que em va dir que fins que no deixés el pit no menjaria,i a la que deixés de prendre el suplement tornaríem a estar igual, i seria donar la raó als que em diuen que clar, amb dos anys i fent teta, normal que tingui anèmia.

No té anèmia perquè mami, sinó perquè només mamava i no menjava res, i això és el que no era normal.Gràcies al ferro, i al fet que està recuperada de tots els virus que va agafar al gener, està més apetent, i el fet de dinar amb els nens a l'escoleta i no amb la seva mare atacada dels nervis perquè no vol menjar ni un trosset petitet de res, li està fent tenir una actitud positiva vers el menjar, i això ho estem notant a casa ara.

Moltes gràcies Dolors i Alba i moltes gràcies a totes aquelles que ens ajudeu a superar els entrebancs que anem trobant. Gràcies per ajudar-nos a fer als nostres fills, i a nosaltres mateixes, el regal més preciós del món."