Som la llet

Alba Padró i Arocas

El melic

-

A Facebook hi ha mil grups nacionals i internacionals de promoció de la lactància. M’agraden perquè s’inventenimatgesi eslògans que fan pensar i avui vull parlar d’un d’ells.

-

Aquesta setmana ha corregut aquesta imatge per la xarxa, a l' esquerra una mare occidental asseguda al sofà amb el seu nadó es lamenta que ja no pot alletar més, que és massa feinada. A la dreta una dona amb dues palanganes al cap camina atrafegada mentre porteja a la seva criatura i li ofereix la teta.

He retallat el text perquè no estic massa d’acord amb el sentit (merci a la Rita i la Jesusa) ni amb la forma, però si amb la idea així que l’aprofito per fer una entrada.

Certament en aquesta vida tot depèn de com es miri....

Fa uns anys a la meva estimada Ruth li van detectar un càncer de pit, es va sotmetré a un duríssim tractament de quimioteràpia i radioteràpia i va afrontar la malaltia d’una manera al·lucinat. La Ruth sap que és patir i es va queixar tan poc, per no dir res, va aguantar amb una força monstruosos tot el que li venia… La recordo després de una de les primeres sessions de quimio de cap de setmana al a muntanya, com si res!

I és evident que cada cadascú se sent dels seus mals però m’ha ensenyat a valorar i relativitzar les coses. Ella m’ha fet més forta per què com em podia queixar de res? Com em podia lamentar de tenia un trist constipat i haver de treballar? O com li podia dir que tenia mal de cap o que estava cansada? Al seu costat no em podia queixar de res perquè no era just que em queixés! I amb el temps entens que realment aquestes petites coses: tos, mocs, cansament.... volen dir que estàs viu i cal patir-les per poder gaudir de la resta de la vida!

I en la lactància igual! Siguem sinceres molt sovint ens queixem per vici! És evident que totes ens sentim dels nostres mals per petits o grans que siguin, i també és evident que totes tenim dret a queixar-nos i explicar què ens fa sentir malament i que ens escoltin i ens donin suport, però em miro la imatge i em sobta com de “comodones” ens hem tornat.

Ningú ha dit que tenir un fill sigui fàcil, ningú ha dit que alletar sigui simple, el més habitual és dormir menys i res, no tenir temps ni de fer pipí, menjar amb una mà o alimentar-se d’entrepans una temporada (que no cal tallar-lo), no poder sortir al carrer les primeres setmanes, reduir o deixar de banda la vida social... En definitiva estar feta un cristo i estar esgotada vint-i-cinc hores al dia!Però hem de poder!!Si dones com les de la foto poden, nosaltres hem de poder! Per elles no hi ha opció, no poden renunciar a la lactància perquè no hi ha opció! És el que toca i punt...

Quan mares de bebès de pocs dies em diuen que ja no poden més no sé mai si riure o plorar ( no faig cap de les dues coses escolto i callo però ho penso) o quan una mare em diu que està molt estressada i no té llet... És clar que està cansada, estressada, esgotada i tots els adjectius que vulguis afegir-hi però si per un moment, si per un segon es parés a pensar en mares com les de la foto li haurien de marxar tots els mals! Dones que viuen en situacions d'emergència, de guerra, de fam, de desestare natural....I elles segueixen endavant, segueixen nordint les seves criatures.... sense parar-se a queixar-se o fer ploricó!

Potser és hora de començar a explicar que això de ser mare no és fàcil i que la vida et canvia de cap a peus però agafar-se les coses amb la màxima positivitat, saber que estem preparades i dissenyades per fer-ho és vital per mantenir-se i seguir.

Les dones som fortes i podem fer coses especials i màgiques, tenim súper poders però també ens cal saber que no existeixen solucions immediates ni màgiques, tot vol un temps i a vegades no veurem el gris però segur que no tot és negre, hi han situacions difícils, potser plenes de dolor, incertesa o dubte però sempre hi ha dones en alguna part del món que pateixen el triple que nosaltres, dones que viuen sense plantejar-se si poden més....

Perquè simplement no tenen temps de mirar-se el melic!!