Som la llet

Alba Padró i Arocas

Estic malalt però tinc drets: vull la meva teta!

Aquesta entrada ha sorgit arran d'un petit incident domèstic que ha patit el Lluís, el fill dela meva amigaRita.

El Lluís té dos anys i mama quan vol. Avui mentre jugava amb la seva germana s'ha donat un cop al cap contra el radiador de l'habitació. S'ha fet un petit trau al cap i per un moment el dubted'anaro no a l'hospital ha planat pel cap dels seus pares. Amb la seva filla gran els va passar un incident semblant i aquella vegada van optar per anar a l'hospital. Ellscom moltes altres famílies han vist vulnerats els drets del seus fills en el moment de l'ingrés hospitalari.

Fa uns anys a les criatures se'ls feia tot tipus de manipulacions, a vegades doloroses, sense cap mena d'analgèsia ja que es pensava que les criatures no tenien encara el sistema nerviós central desenvolupat i per tantno sentien eldolor. El mite que el nen no sent dolor com l'adult hem eliminar-lo, perquè actualment sabem que els prerequisits anatòmics, fisiològics i bioquímics relacionats amb el dolorapareixen des de la vintiquatrena setmana de gestació;i la secreció endocrina de cortisol i catecolamines (hormones de l'estrès), que determinen els signes objectivables del dolor, són iguals enles criatures que en els adults.

Tot això que ara ens sembla impensable passa d'una altra manera als hospitals. S'oblida que els nens necessiten els seus pares per poder estar segurs i poder garantir que l'experiència hospitalària serà el menys traumàtica possible.

Molts professionals sanitaris insisteixen a fer fora els pares durant qualsevol procediment, sota l’excusa que els pares posem nerviosos al nens, que ells així ho fan més ràpid o fins i tot ho fan de manera rutinàriasense plantejar-se la raó. Un adult pot estar sol en una placa de tòrax, en un anàlisi d’orina o de sang, en una exploració... però què passa quan el malalt és un nen? quan és una criatura que depèn dels seus pares?

La Carta Europea dels Infants Hospitalitzatshauria de garantir que la criatura rebés la millor atenció sanitària. A l'enllaç podeu veure el text complet, aquí exposo els punts que ens ocupen:

  • Dreta estar acompanyat dels seus pares o de la persona que els substitueixi.
  • Dret a no rebre tractaments mèdics inútils i a no suportar sofriments físics i morals que puguin evitar-se.
  • Dret a ser tractat amb tacte, educació i comprensió i amb respecte per la seva intimitat.
  • Dret a rebre, durant la seva permanència a l’hospital, les cures a través d’un personal qualificat que conegui perfectament les necessitats de cada grup d’edat tant en el pla físic com en l’afectiu.

I tot això és tradueix amb estar amb els pares i que es permeti alletar en el moment que s'han d'aplicar intervencions molestes o doloroses a les criatures, per poder recuperar-se de l'ensurt i del dolor. I per altra banda se sap que la lactància materna pot ajudar a atenuar aquestes situacions doloroses o estressants per la criatura.

La lactància materna té propietats analgèsiques. Si un nen es famal o està malalt, irritat, espantat, el pit és el seu consol. Potser perquè la llet materna conté, entre altres, molts elements beneficiosos substàncies tipus endorfines, d'efecte calmant.Els beneficis que s'obtenen al deixar mamar als nens són indiscutibles. Resulta una alternativa eficaç aplicable fàcilment en qualsevol lloc i circumstància. Seria interessant protocol·litzar i posar-ho en pràctica, encara que ens haguem d'enfrontar a reticències per part d'alguns professionals.Ésuna mmesuraeconòmica, ecològica, no té cap efecte advers per la criatura i els seus beneficis estan demostrats a tots els nivells, tant des del punt de vista físic com emocional, tant per al nen com per a la mare.

I també si cal ingressar el nen seria important oferir confort a la mare perquè pugui seguir alletant fins i tot a les nits. A les unitats pediàtriques hi ha molts bressols o no es permet a la mare ficar-se al llit amb la criatura.

Aquí em teniu. L'Abril ingressada en un hospital de Barcelona dins el seu bressol, quan mai havia dormit en un i menys lluny de mi. Per sort, ella era gran i no depenia de lactància, però la nostra companya d'habitació amb un nen de 3 mesos va deixar la lactància al cap de pocs dies per la falta d'ajuda, recolzament i les dificultats que li suposava elprotocol de l'hospital. Que trist!

Per cert el Lluís està bé, molt bé!! Piolho, un beijo enorme!!!