Som la llet

Alba Padró i Arocas

"És màgia"

-

És sorprenent com la maternitat ens transforma i modifica les nostres intencions. Sabem qui som abans de ser mares però no sabem qui serem després... Per començar la setmana avui una vivència...-

-

Mai he estat una dona molt amant dels nens, de fet quan veia un bebè no sentia ni fred ni calor i no m'havia plantejat ser mare, sempre havia pensat que eren més les coses a perdre que el què guanyava amb un fill.

Com et deia a mi els nens... ni fu ni fa i sempre m'havia fet fàstic veure una mare alletant el seu nen, he dit cada disbarat!!!!

La veritat és que jo tinc aversió per la llet i veia les mares com vaques però sense cua ni mosques. Tot just ara fa un any que em vaig quedar embarassada i no sé què va canviar al meu cervell tan contrari a ser mare, que vaig decidir tirar endavant, de fet el pare del nen no hi estava d'acord i jo vaig decidir-me en solitari.

Tenia moltes coses molt clares sobre la meva maternitat, volia parir a casa, no pensava donar el pit perquè tenia tan clar que el meu fill prendria llet de fórmula que vaig comprar-ne no sé quants pots...

Així doncs vaig tenir algun problema amb un grup de llevadores que atenen parts a casa perquè no volien atendre el part per no voler donar-li el pit al nen, vaig emprenyar-me, vaig plorar, em van fer sentir fatal, una mala mare que no volia alimentar el seu fill de la millor manera. Vaig plorar molt, molt però era superior a mi, el fàstic guanyava a la raó. Imaginar un nen mamant del meu pit em feia ganes de vomitar...

Així que vaig decidir que pariria a la clínica i així no hauria d'aguantar que ningú em mirés malament ni hauria de donar explicacions a ningú.

Un bon dia no sé molt bé en quin moment de l’embaràs vaig canviar de parer, vaig sentir que el meu nen necessitava que superes els meus prejudicis. Vaig fer-me a la idea de seguida i va arribar el gran dia, l'Aran va arribar, i va arribar amb molta gana!!!!!!!!!!!

Vaig tenir un part llarg, dolorós però màgic. Vaig agafar el meu fill el vaig treure de dins meu i vaig posar-me'l a la panxa... I va buscar rapidíssim el meu pit, encara estàvem units pel cordó i ja estava mamant, va ser... No tinc paraules!!!!!!

Portem més de tres mesos enganxats i pensem seguir així molt de temps, perquè hem superat els meus tabús i també la llengua amb "frenillo" de l'Aran.

Ara m'he tornat un boja de la lactància materna, vaig fer el curs amb tu, i faig campanya pro lactància a totes les meves amigues embarassades (que ara són moltes)

Sóc tan feliç d'alletar el meu nen, quins moments més màgics tenim, el món no existeix, només l'Aran i jo.

El part és un dels moments més increïbles de la vida, però... alimentar el meu fill amb el meu cos...és MÀGIA!!!!!

Bé Alba aquesta és la meva història, no és molt llarga perquè l'Aran només té tres mesos, però a mi em sembla taaaaaaaaaan bonica (és la meva, que he de dir), espero que et pugui servir!!!

ANTERIOR

(Fe)